La serra de Bestracà (Mestrecà segons la parla de la gent de la contrada) s’alça al nord del poble d’Oix i domina la vall. Presenta alçades superiors als 900 metres amb tres cims. El seu cim tot i no ser un dels més alts de la comarca de la Garrotxa, és un dels millors exemples del que representa el terme definit com: Alta Garrotxa, una terra feréstega, plena de cingleres arreu i que ens ofereix unes impressionants panoràmiques sobre un dels indrets més colpidors del país.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
Comencem la ruta al poble d’Oix, deixem el cotxe en un camp habilitat just abans del poble, anem cap l’església i enfilem el carrer de l’església i el carrer nou que no el deixem fins a les darreres cases d’Oix. En el carrer nou trobem una font, seguim el carrer a l’esquerra fins a trobar un indicador que assenyala el camí a seguir (a la dreta), arribem a una pista de terra que s’enfila per l’esquerra. El camí és fressat i no té pèrdua. A la nostre esquena és veuen majestuosos el Montmajor i el Montpetit.
Continuem pujant, cada vegada amb una mica més de pendent. Enlairada, podem veure la carretera asfaltada que va d’Oix a Beget. Seguim amunt fins a trobar aquesta carretera que només la travessem. Continuem per la pista de terra que s’obre just al davant i que ens portarà a la masia del Peirer. Aquesta és una impressionant casa de pagès, amb un grup d’arcades al sud que li dóna un aspecte senyorial, per bé que el seu estat deixa molt que desitjar. Continuem per la pista cap al Coll de Bestracà, ara en suau pendent.
Sortint del Peirer ja veiem en tota la seva llargària la serra de Bestracà, amb el cim a la part més occidental. Arribant al coll, un pòster informatiu ens indica els diferents camins a seguir. Ja fa estona que veiem la casa de Bestracà i l’església de Sant Andreu. Al coll, s’hi troben els antics corrals de la casa. Enfilem cap a la casa i l’església, que arribem en poca estona.
Sant Andreu de Bestracà és una església romànica d’un absis, ben restaurada, del 979, però reedificada als s.XII i XIII. A partir de aquí, el tram final fins al cim és molt dret. El camí surt de la part de darrera de l’església, passant per davant d’una soca molt grossa, tocada per un llamp. I va pujant fins al cim de la carena per un camí ben fressat i molt ben definit. Anem travessant alzines fins arribar a un pas de roca. Ara comença la part més aèria i divertida. Cal anar en compte en segons quins llocs. No és que sigui perillós però no hem de perdre la concentració ja que a la nostra dreta hi tenim un gran estimball on podem veure unes impressionants cingleres que cauen sobre la vall d’Hortmoier.
Ens aturem a contemplar les vistes només arribar a la carena, a la vall d’Hortmoier, al fons amb el Puig del Bassegoda, als vessants del Comanegra, que cauen retallats sobre la vall d’Hortmoier i el torrent encaixonat de la riera de Beget. També de tota la serralada a un i altre costat, des del Montfalgars, als pics de les Bruixes i de Sant Marc, fins a la collada de Talaixà, i els cingles del Barrancot i de Migdia als nostres peus… Impressionants panoràmiques!!. Ara només ens cal anar seguint el caire amb compte fins a fer cim.
Al cim del Bestracà, 1058 m. no disposa de bona vista i caldrà cercar aquí i allà el millor indret per tal de gaudir de la panoràmica que la muntanya ens ofereix. Dalt de tot hi ha les runes d’un antic castell medieval. El primer noble del que se’n té coneixença es d’en Bernat de Bestracà a l’any 1010. Diversos llinatges es succeïren fins el 1462 , en que els remences van assaltar el castell i empresonar al seu senyor, en Berenguer de Barutell. Posteriorment, la nissaga es traslladà a la plana d’Oix lluny del niu d’àligues, i el castell començà a enrunar-se. Al cim també hi ha un vèrtex geodèsic.
Descendim pel costat nord, per un camí al començament força costerut, però que després es fa més bo. Arribem a La Portella, pas estret on trobem un camí que ve del coll de Bestracà. El seguim a la dreta, i anem baixant per l’obaga del Bestracà, entre espessa vegetació.
Ara som als plans de la Campassa, amb una petita bassa. Aquí hi arriba una estreta pista, però no l’agafem, sinó que continuem a la dreta, per on segueix el nostre camí, fins que més avall enllaça amb aquesta pista. No la seguim gaire estona, ja que al primer revolt pronunciat, l’abandonem i continuem recte. El nou camí ens porta a la casa de les Feixanes.
Arribem a l’era de la casa, que es troba en ruïnes. Enllacem amb el GR-11 i el PR-186 que seguim tots dos a la nostra dreta (el GR-11, davalla més endavant fins a Talaixà i el PR-186, -blanc i groc-, ens deixarà a Oix). Només ens queda seguir la pista, fins a Hortmoier, travessant al costat de algun camp de conreu abandonat.
Arribats a Hortmoier i sortim del bosc, s’ens presenta davant nostre les impressionants parets de les crestes i cim del Ferran i, a la nostra esquerra, el pla de Plansesilles amb els monumentals roures (catalogats) i l’església de Sant Miquel d’Hortmoier al peus del Tossal Gros, església romànica esmentada ja el 977. Fou possessió de Cuixà, i al s XIV formava una parròquia, però des del s XVIII depenia ja de la d’Oix. Guardava el notable Sant Crist d’Hortmoier.
A l’arribar a la riera de Beget ens resistim a la temptació de banyar-nos a les gorges. Una vegada refrescats continuem el camí, fins a la palanca del Samsó on el GR-11 trenca a l’esquerra, indicat en un pòster informatiu, nosaltres seguim recte, al costat del curs de la riera que cada vegada la tenim més avall, arribant a un punt on tenim una magnifica vista d’aquesta amb els cingles de Migdia, el Tossal Gros i el Tossal de Meians.
Ens resta seguir la pista, ara resseguint la riera de Oix fins al mateix poble i donar per finalitzada aquesta interessant sortida.
A continuació podeu consultar el track de referència:
A continuació teniu unes quantes fotos de la sortida de preparació:
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |