Solitud, aventura, paisatge, autenticitat. Tot això ho trobareu al Capcir, un paradís per qui estigui disposat a recórrer grans distàncies i fer llargues jornades.
El refugi de Camporrells és un punt privilegiat que permet dosificar l’esforç fent- hi nit. Teníem reserva pel cap de setmana del temporal Glòria i per perill d’allaus ho vàrem ajornar. Ara no n’hem pogut gaudir per estar ple així que finalment hem fet en una jornada un recorregut que s’acostuma fer en dos dies. El resultat, més de 9 hores d’activitat però una satisfacció incommensurable.
Sortim diumenge de l’estació de Formigueres agafant el forfait de randoneur, que per 8 € permet arribar en pocs minuts a la cota més elevada de l’estació. La neu escaseja a cotes baixes però a mesura que ens anem acostant a la Serra de Mauri veiem que el mantell és prou generós i que els Perics estan ben innivats.
El dia és radiant, si bé en ocasions algunes nuvolades ens volen complicar el dia, però ràpidament el sol s’imposa i ens acompanyarà ben bé fins la tarda.
Arribant al punt més elevat de la serra a 2428, davant nostre s’obre un paisatge feréstec i acollidor alhora. Els Perics, el Puig de la Portella Gran i el Puig de Camporells emergeixen d’entre un tapís de boscos i llacs glaçats, un petit laberint de pujolets arbrats que més tard recorrerem per cercar la Vall de Galba.
Abans de baixar cap el refugi per un divertit itinerari dins del bosc podem veure com la solana de la Lladura i les cares sud estan totalment desprovistes de neu, però la resta d’orientacions encara conserven un gruix considerable.
Ja la refugi tornem a posar les pells i després d’una breu parada ens dirigim cap al sud amb la companyia d’uns francesos fins l’estany de l’Herbier flanquejant la falda del Peric. A la cota 2.236 on comença una dreta i estreta canal que superem fen un bon nombre de voltes maria i ben aviat s’obre deixant pas a l’extensa i ampla pala del Petit Peric.
A mesura que guanyem alçada l’horitzó es va obrint. Cap al sud es distingeix perfectament el llac de les Bulloses completament glaçat i més lluny el Puigmal, la Tossa d’Alp i els contraforts del Cadí, a l’Oest el Puig de la Grava i el Carlit i cap a l’est el Puig de Pam, el Mont Llaret i més enllà, sobre el llac de Puyvalaldor el Roc de Madres, amb la neu ja bastant justa a cotes baixes.
Anem encadenant voltes Maria i el cim sembla no arribar mai. La neu a estones dura es deixa fer amb alguna relliscada sense conseqüències. Cal anar cercant els punts on la neu és més tova per girar amb seguretat.
Ens reagrupem just abans de pujar al cim i arribem al Petit Peric cap a migdia. Fem la tradicional foto de cim i sense perdre gaire temps iniciem el descens de la pala, al principi per neu dura però poc a poc més i més primaveral. Els girs s’encadenen amb facilitat i deixem la nostra signatura estampant-hi un reguitzell d’esses sonores i sordes que convergeixen a la canal fins acabar de nou al llac, on haurem de tornar a posar pells.
Des d’aquí ens perdem pel simpàtic laberint de pujolet i bosquets que donen pas a llacs congelats. En travessem uns quants avançant cap a la Vall de Galba.
Ja hem descartat la opció de pujar al Mortiers pel temps però també per la meteo. En pocs minuts el cel es tanca, el vent bufa amb força i comença a nevar intensament. Anem perdent visibilitat i la boira es fa més densa, però tenim clara la direcció i no ens desorientem.
Pensem en retallar camí i no arribar a l’estany del Diable, però baixar directament sense seguir el rec de la Peira Escrita ens sembla massa agosarat i vertical, així que rectifiquem amb encert. El ruixat de neu s’atura i torna a sortir el sol que ja no ens deixarà en tota la tarda.
La Vall de Galba no defrauda, baixem amb alegria i comencem a notar el cansament. A la Jaça de les barreres la neu ens abandona. Carreguem esquís a la motxilla i iniciem la llarga baixada al costat del riu. Passem la barraca de la Jaça de la Llosa primer i la barraca de la Jaceta més tard.
En alguns punts del camí trobem restes de pèl mudat molt gruixut i ens preguntem si podria ser de l’os per les petjades que hi ha al voltant. El sol comença a baixar i quasi no arriba dins de la Vall, ens hem d’afanyar si no volem arribar de nit.
Travessem el riu al pont dels Plans de l’Orriet a la cota 1618 i consultem el track per buscar la pista que ens hauria de dur en tranquil·la ziga zaga a l’aparcament de Formigueres, però ens confonem amb uns senyals als arbres que pugen dret i suem de valent fins trobar la pista a 1765 m. D’haver continuat pel camí principal uns 500m no hauríem tingut cap problema.
La pista està nevada i fa una lleugera baixada que ens permet avançar ràpidament. En alguns trams ens toca caminar uns metres sobre la pinassa i les branquetes per poder continuar remant sobre una barreja de neu i gel que fa bastant penosa la progressió.
Cap a les 19 arribem al parquing de Formigueres després de 9 hores d’activitat i emocions de tota mena. Una sortida que ben segur recordarem.
Passades unes hores el mòbil no para de rebre missatges amb fotos i comentaris joiosos. Tothom està cansat però content.
La Muntsa resumeix la jornada amb molt encert i humor:
“Hi va haver de tot: sol, vent, neu, boira, voltes maries, un bon flanqueig, boniques vistes, espais en silenci, llacs glaçats, valls i planures, refugis i font, un bonic camí vora un rierol (vam constatar que les botes eren impermeables), un isard que no es movia , una pell molt peluda, unes petjades que semblaven d’ós i de postres una bona pujada entremig del bosc que vam fer com si no haguéssim fet res en tot el dia… de les 9’30 fins quasi les 7 de la tarda i em va passar el dia volant!!!!”
Varem ser la Mònica, el Miquel, la Muntsa, la Marian, la Issa i l’Oriol
Àlbum complet de fotos i vídeos a https://photos.app.goo.gl/CcNMVqtykMHWynUH8
