Trobareu informació detallada de la propera sortida aquí
Xerrades obertes sobre temes de muntanya.- El Parc Natural del massís dels Ports
T’agrada la muntanya?
La Secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell t’ofereix la possibilitat de participar en les nostres activitats: excursions, travesses, vies ferrades,… sempre cap amunt!
Per a totes les edats i per a tots els nivells de capacitat física.
La seguretat és una de les nostres principals preocupacions i, per aquest motiu, oferim assessorament (material, tècnica, alimentació, planificació,…) per a tots els que vulguin acompanyar-nos.
Les nostres sortides estan obertes a tothom, siguin o no socis de la UES. Consulta el programa de sortides al principi de la pàgina.
La nostra secció també participa en l’organització cada any de la Ronda Vallesana que és l’activitat més participativa de la nostra entitat.
I també col·labora amb l’entitat Omnium Cultural i l’ajuntament de Sabadell en la renovació de la Flama del Canigó cada 23 de juny per encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
I moltes més activitats i col·laboracions!
Vine’ns a conèixer!
Sortida de primavera per conèixer la Vall de Lord. A continuació teniu l’anunci de la sortida:
DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI
Sortida circular que ens permetrà conèixer l’entorn de la Vall de Lord, les roques conglomerades, els boscos de pins, alzines, roures i boixos. Iniciarem el camí a Sant Serni del Grau, pujarem al cim del Colader (1142), seguirem cap a la Tossa del Santuari, desgrimparem unes roques conglomerades. Seguirem baixant fins a arribar a la pista asfaltada i començar a pujar fins al Santuari de Lord (1189), on a l’ombra dels arbres podem dinar. Prendrem direcció al Mal Pas (pas estret amb un passamà de corda) des d’on tornarem a enfilar fins al Pla de Sòbol, que ens oferirà unes vistes 360 espectaculars i ja iniciarem la tornada a Sant Serni seguint en baixada el GR7.
SANTUARI DE LORD
El Santuari de Lord, pertanyent al municipi de Sant Llorenç de Morunys, es troba situat a dalt de la Mola de Lord (1.150 m.). Tot i que l’actual santuari dati del segle XIX, es té constància de la seva existència des del segle X.
La nostra Història comença l’any 989 on trobem un document de venda, per 300 sous, de la muntanya de l’Hort, amb la Capella de Sta. Maria. Salta a la nostra curiositat pensar, i què hi feia una Capella a Sta. Maria en el massís rocós de Lord? La tradició popular i pietosa, que no la Història, ens respon que la causa va ser la trobada miraculosa d’una imatge de la Verge per part d’un bou, qui va estar gratant el terra amb la pota i bramant, per tres dies consecutius, per fer descobrir al pastor una cova soterrada, on hi havia una bella imatge de Sta. Maria. La notícia, proclamada amb l’autoritat del Prior de St. Llorenç de Morunys, va córrer com el llamp per tota la comarca i aquella bona gent, moguda pel seu amor a la Mare de Déu es va aplegar a la Mola per a contemplar i venerar a tan majestuosa veïna seva que, com tresor amagat, honrava les seves terres. No van trigar a construir un altar on col·locar la imatge trobada i tot seguit una petita capella d’una sola nau. La petició fervorosa del poble davant el comte d’Urgell, propietari dels terrenys, i la desinteressada col·laboració de les gents en la construcció, va permetre parlar de la primera església dedicada a la Verge de Lord. Poc després es deuria construir una casa, doncs ve citada a l’esmentada venda del 989.
L’increment en els segles següents a la devoció a la Verge Bruna de Lord es veu reflectit en les donacions i beneficis que consten en registre. Cases i terrenys adjacents passen, com a donació, a ser propietats del Santuari.
També l’afluència de devots i pelegrins deuria ser considerable, doncs al S. XIV se’ns parla que als capellans del Santuari se’ls denomina “administradors”. En aquest temps encara no existia la Diòcesi de Solsona, Lord estava sota el vast territori de la Diòcesi d’Urgell, malgrat això hi havia “capellans”, cosa que indica que la “feina” litúrgica i espiritual reclamava ser atesa per un o més clergues, i si se’ls denomina “administradors” és que també deurien tenir que fer més de quatre números.
El potencial econòmic del Santuari al S. XV sembla que era el suficientment fort com per a pensar en la construcció d’un nou temple, fóra el segon que tenia la Verge.
La seva descripció la trobem en el llibre del Sr. Coromines, ens diu: “era d’una sola nau, amb sis altars laterals, tres a cada costat. La imatge de la Mare de Déu presidia al fons de l’altar major, des d’una magnífica fornícula situada al mig del retaule. Aquest retaule contenia també deu imatges daurades i cinc quadres a l’oli amb representacions bíbliques”. Corrien temps de pau a finals del S. XV i per tant de prosperitat i se’n va beneficiar el Santuari amb nombrosos donatius.
A finals del S. XVI el Rei Felip II demana a Roma la creació d’una nova Diòcesi, la de Solsona, doncs la d’Urgell és massa vasta per a poder controlar la penetració del protestantisme en el seu Regne.
Abans, però, d’aquest fet se’n produeix un altre de notable. L’any 1587 es fa càrrec del Santuari una Comunitat de PP. Dominics.
No coneixem els motius que portaren als dominics dalt la Mola, potser servir de baluard fronterer contra l’amenaça protestant? No ho sabem, el que sí és cert que va ser un temps de benedicció pel Santuari, tant espiritual com material.
Cada dia, en el temple, es cantaven els goigs i la Salve després del St. Rosari. I les Completes, els dissabtes i vigílies de les festes de la Mare de Déu eren cantades. A més de la predicació de la paraula de Déu i regularitat de les funcions que sols una Comunitat religiosa pot donar.
En l’aspecte material es van acabar algunes capelles laterals de l’església i es van renovar part de les parets exteriors, sens oblidar la recopilació exhaustiva que van fer dels papers i documentació que fins aleshores posseïa el Santuari. Al Santuari trobem la notícia que els devots de la Verge podien seguir venerant-la en una capella pròpia a la parròquia de St. Llorenç.
Els anys passaven i la casa de la Mare seguia derruïda. Aquest dol gemegava des del fons del cor dels seus fidels que veient que els temps eren difícils i la pobresa s’estenia per tota la Comarca, no pensaven en una recuperació prompta del Santuari. Però allò que és impossible per als homes no ho és per a Déu. Vet aquí que el Sr. Esteve Monegal, persona, pel que va demostrar, de gran pietat, va posar els seus recursos econòmics, que no eren pocs, a disposició per a començar la reconstrucció del Santuari.
Calia, primer de tot, recuperar els terrenys confiscats per l’Estat, cosa que es va fer i a no poc preu! El terreny estava recuperat i els ànims dispostos, podien començar les obres del que és avui el Santuari de Lord.
El Dr. J. Coromines, contemporani d’aquests fets i molt probable testimoni ocular, ens narra en unes pàgines emotives com i quin relleu va tenir la festa de la col·locació de la primera pedra del nou Santuari. Cal llegir-les amb la devoció que van ser escrites per fer-se idea de la rellevància del moment, amb presència de les autoritats civils i religioses i amb una impressionant participació de tots els pobles de la Comarca. Era el 19 d’agost de 1867.
L’arribada de la llum elèctrica al 1989 i la construcció d’una canonada per a la conducció d’aigua corrent al 1999, van aconseguir fer arribar al Santuari als temps moderns.
La construcció d’una residència per a religioses i un nou edifici amb quadra per al bestiar i un paller i taller a sobre d’aquesta planta coronen les edificacions realitzades en aquests darrers anys d’història del Santuari.
A l’any 2007 es comença l’obra més important de restauració dels edificis del Santuari: fer la teulada nova i habilitar la segona planta de la Casa-Residència amb unes habitacions i instal·lacions com per poder-hi allotjar possibles visitants, el que avui en dia s’ha convertit en l’Hostatgeria Religiosa de Lord.
L’any 2011, just 40 anys després de l’arribada del P. Jordana al Santuari, es va escometre la restauració de l’Església. Es van refer els quasi 600 m2 de la teulada, es van consolidar els contraforts de l’església i dintre del temple es van repicar parets, reforçar els arcs de la nau principal, es van col·locar sis noves vidrieres a les naus laterals del temple, es va fer nova la instal·lació elèctrica, es va reparar la roseta del cor i es va pintar tota l’església.
Per tots aquests beneficis i benediccions que la Verge ha atorgat al seu Santuari al llarg d’aquests anys, en volem donar gràcies i convidar a qui ho llegeixi a que també ho faci. Que Ella segueixi vetllant i beneint aquestes terres des de la seva talaia de Lord.
Unes quantes fotos de la Vall de Lord:
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Prement sobre la imatge podeu accedir al track de l’itinerari proposat:
Per contactar amb nosaltres pots enviar un correu a l’adreça de la secció muntanya@ues.cat o bé trucar a la UES (Telèfon: 93 725 87 12).
També pots passar-te per la Secretaria de la UES (Carrer de la Salut 14-16) i demanar per la Secció de Muntanya.
Et recomanem que t’inscriguis en el blog de la secció per rebre notificacions i també pots seguir-nos per Facebook: 
Informació i Notícies
Sortida de primavera per conèixer la Vall de Lord. A continuació teniu l’anunci de la sortida:
DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI
Sortida circular que ens permetrà conèixer l’entorn de la Vall de Lord, les roques conglomerades, els boscos de pins, alzines, roures i boixos. Iniciarem el camí a Sant Serni del Grau, pujarem al cim del Colader (1142), seguirem cap a la Tossa del Santuari, desgrimparem unes roques conglomerades. Seguirem baixant fins a arribar a la pista asfaltada i començar a pujar fins al Santuari de Lord (1189), on a l’ombra dels arbres podem dinar. Prendrem direcció al Mal Pas (pas estret amb un passamà de corda) des d’on tornarem a enfilar fins al Pla de Sòbol, que ens oferirà unes vistes 360 espectaculars i ja iniciarem la tornada a Sant Serni seguint en baixada el GR7.
SANTUARI DE LORD
El Santuari de Lord, pertanyent al municipi de Sant Llorenç de Morunys, es troba situat a dalt de la Mola de Lord (1.150 m.). Tot i que l’actual santuari dati del segle XIX, es té constància de la seva existència des del segle X.
La nostra Història comença l’any 989 on trobem un document de venda, per 300 sous, de la muntanya de l’Hort, amb la Capella de Sta. Maria. Salta a la nostra curiositat pensar, i què hi feia una Capella a Sta. Maria en el massís rocós de Lord? La tradició popular i pietosa, que no la Història, ens respon que la causa va ser la trobada miraculosa d’una imatge de la Verge per part d’un bou, qui va estar gratant el terra amb la pota i bramant, per tres dies consecutius, per fer descobrir al pastor una cova soterrada, on hi havia una bella imatge de Sta. Maria. La notícia, proclamada amb l’autoritat del Prior de St. Llorenç de Morunys, va córrer com el llamp per tota la comarca i aquella bona gent, moguda pel seu amor a la Mare de Déu es va aplegar a la Mola per a contemplar i venerar a tan majestuosa veïna seva que, com tresor amagat, honrava les seves terres. No van trigar a construir un altar on col·locar la imatge trobada i tot seguit una petita capella d’una sola nau. La petició fervorosa del poble davant el comte d’Urgell, propietari dels terrenys, i la desinteressada col·laboració de les gents en la construcció, va permetre parlar de la primera església dedicada a la Verge de Lord. Poc després es deuria construir una casa, doncs ve citada a l’esmentada venda del 989.
L’increment en els segles següents a la devoció a la Verge Bruna de Lord es veu reflectit en les donacions i beneficis que consten en registre. Cases i terrenys adjacents passen, com a donació, a ser propietats del Santuari.
També l’afluència de devots i pelegrins deuria ser considerable, doncs al S. XIV se’ns parla que als capellans del Santuari se’ls denomina “administradors”. En aquest temps encara no existia la Diòcesi de Solsona, Lord estava sota el vast territori de la Diòcesi d’Urgell, malgrat això hi havia “capellans”, cosa que indica que la “feina” litúrgica i espiritual reclamava ser atesa per un o més clergues, i si se’ls denomina “administradors” és que també deurien tenir que fer més de quatre números.
El potencial econòmic del Santuari al S. XV sembla que era el suficientment fort com per a pensar en la construcció d’un nou temple, fóra el segon que tenia la Verge.
La seva descripció la trobem en el llibre del Sr. Coromines, ens diu: “era d’una sola nau, amb sis altars laterals, tres a cada costat. La imatge de la Mare de Déu presidia al fons de l’altar major, des d’una magnífica fornícula situada al mig del retaule. Aquest retaule contenia també deu imatges daurades i cinc quadres a l’oli amb representacions bíbliques”. Corrien temps de pau a finals del S. XV i per tant de prosperitat i se’n va beneficiar el Santuari amb nombrosos donatius.
A finals del S. XVI el Rei Felip II demana a Roma la creació d’una nova Diòcesi, la de Solsona, doncs la d’Urgell és massa vasta per a poder controlar la penetració del protestantisme en el seu Regne.
Abans, però, d’aquest fet se’n produeix un altre de notable. L’any 1587 es fa càrrec del Santuari una Comunitat de PP. Dominics.
No coneixem els motius que portaren als dominics dalt la Mola, potser servir de baluard fronterer contra l’amenaça protestant? No ho sabem, el que sí és cert que va ser un temps de benedicció pel Santuari, tant espiritual com material.
Cada dia, en el temple, es cantaven els goigs i la Salve després del St. Rosari. I les Completes, els dissabtes i vigílies de les festes de la Mare de Déu eren cantades. A més de la predicació de la paraula de Déu i regularitat de les funcions que sols una Comunitat religiosa pot donar.
En l’aspecte material es van acabar algunes capelles laterals de l’església i es van renovar part de les parets exteriors, sens oblidar la recopilació exhaustiva que van fer dels papers i documentació que fins aleshores posseïa el Santuari. Al Santuari trobem la notícia que els devots de la Verge podien seguir venerant-la en una capella pròpia a la parròquia de St. Llorenç.
Els anys passaven i la casa de la Mare seguia derruïda. Aquest dol gemegava des del fons del cor dels seus fidels que veient que els temps eren difícils i la pobresa s’estenia per tota la Comarca, no pensaven en una recuperació prompta del Santuari. Però allò que és impossible per als homes no ho és per a Déu. Vet aquí que el Sr. Esteve Monegal, persona, pel que va demostrar, de gran pietat, va posar els seus recursos econòmics, que no eren pocs, a disposició per a començar la reconstrucció del Santuari.
Calia, primer de tot, recuperar els terrenys confiscats per l’Estat, cosa que es va fer i a no poc preu! El terreny estava recuperat i els ànims dispostos, podien començar les obres del que és avui el Santuari de Lord.
El Dr. J. Coromines, contemporani d’aquests fets i molt probable testimoni ocular, ens narra en unes pàgines emotives com i quin relleu va tenir la festa de la col·locació de la primera pedra del nou Santuari. Cal llegir-les amb la devoció que van ser escrites per fer-se idea de la rellevància del moment, amb presència de les autoritats civils i religioses i amb una impressionant participació de tots els pobles de la Comarca. Era el 19 d’agost de 1867.
L’arribada de la llum elèctrica al 1989 i la construcció d’una canonada per a la conducció d’aigua corrent al 1999, van aconseguir fer arribar al Santuari als temps moderns.
La construcció d’una residència per a religioses i un nou edifici amb quadra per al bestiar i un paller i taller a sobre d’aquesta planta coronen les edificacions realitzades en aquests darrers anys d’història del Santuari.
A l’any 2007 es comença l’obra més important de restauració dels edificis del Santuari: fer la teulada nova i habilitar la segona planta de la Casa-Residència amb unes habitacions i instal·lacions com per poder-hi allotjar possibles visitants, el que avui en dia s’ha convertit en l’Hostatgeria Religiosa de Lord.
L’any 2011, just 40 anys després de l’arribada del P. Jordana al Santuari, es va escometre la restauració de l’Església. Es van refer els quasi 600 m2 de la teulada, es van consolidar els contraforts de l’església i dintre del temple es van repicar parets, reforçar els arcs de la nau principal, es van col·locar sis noves vidrieres a les naus laterals del temple, es va fer nova la instal·lació elèctrica, es va reparar la roseta del cor i es va pintar tota l’església.
Per tots aquests beneficis i benediccions que la Verge ha atorgat al seu Santuari al llarg d’aquests anys, en volem donar gràcies i convidar a qui ho llegeixi a que també ho faci. Que Ella segueixi vetllant i beneint aquestes terres des de la seva talaia de Lord.
Unes quantes fotos de la Vall de Lord:
|
|
|
|
|
|
Prement sobre la imatge podeu accedir al track de l’itinerari proposat:
Aquesta vegada hem decidit anar cap aquest raconet tan bonic de l’Empordà, una sortida amb vistes al mar i les Illes Medes.
CASTELL DE MONTGRÍ
El castell del Montgrí és una fortificació militar del municipi de Torroella de Montgrí declarada bé cultural d’interès nacional. Fou construït entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II d’Aragó al cim del massís del Montgrí, al terme de Torroella de Montgrí a la comarca del Baix Empordà.
ERMITA DE SANTA CATERINA
L’ermita de Santa Caterina és una ermita de dimensions moderades al terme municipal de Torroella de Montgrí. L’ermita queda amagada a l’interior de la vall de Santa Caterina, al nord de les muntanyes d’Ullà, Montgrí i Montplà. Hi arriba una pista forestal transitable des de la carretera entre Ullà i l’Escala.
ROCAMAURA
Rocamaura (o Roca Maura) és una muntanya de 225,4 msnm al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca catalana del Baix Empordà.
L’ESTARTIT
L’Estartit és una entitat de població costanera pertanyent administrativament del municipi de Torroella de Montgrí, constituïda en entitat municipal descentralitzada.El 2023 fregava els 3.025 habitants. Situat al sud de les darreres estivacions del massís del Montgrí és una població lligada inextricablement al mar Mediterrani. És a poc més d’un quilòmetre de l’arxipèlag de les Illes Medes, reconegut per la seva gran quantitat d’espècies de flora i fauna submarines.
Recorregut: Ullà – Coll de la Creu – Castell de Montgrí – Rocamaura – l’Estartit
Ruta de Ullà a l’Estartit passant per:
– Muntanya d’Ullà (1.9 km)
– Puig Rodó (2.5 km)
– Coll de la Creu (3.3 km)
– Castell de Montgrí (4.1 km)
– Coll d’en Garrigàs (4.6 km)
– Ermita de Santa Caterina (5.4 km)
– Coll del Puig (5.9 km)
– Mas Reguinell (6.5 km)
– Coll de les Sorres (7.2 km)
– Aixart d’en Busqueta (8.9 km)
– Barraca d’en Ricardo Major (9.5 km)
– Coll d’en Taians (10.7 km)
– Torre Moratxa (11.3 km)
– Rocamaura (11.9 km)
– Mirador Salt de l’Euga (12.6 km)
– Mirador del Cap de la Barra (14.5 km)
Clica sobre la imatge podreu veure un àlbum de fotografies:
Clicant sobre la imatge podeu veure el track de la ruta.
Sortida pel massís del Montgrí, una muntanya calcària, molt a prop del mar i coronada pel castell de Montgrí.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
EL MASSÍS DEL MONTGRÍ
El massís del Montgrí és un massís muntanyós calcari a la vora del mar Mediterrani al nord-est de la comarca del Baix Empordà i que, de fet, constitueix la separació natural entre aquesta i la de l’Alt Empordà. Està distribuït entre els municipis de Bellcaire d’Empordà, l’Escala, Ullà i Torroella de Montgrí. Les característiques geològiques i climàtiques del massís, per la proximitat amb el tram baix del riu Ter, la desembocadura d’aquest riu i els aiguamolls de l’Empordà, la presència de les dunes, els penya-segats i les coves abundants, fa que presenti una gran diversitat d’hàbitats que el fan atractiu per a un gran nombre d’espècies animals i vegetals. També s’hi troben algunes poblacions que constitueixen un bon indicador de la salut d’aquest ecosistema, com ara diverses espècies d’orquídies, algunes espècies de caragols endèmics i el duc (espècie de gran rapinyaire). També hi havia una de les poblacions de margalló més septentrional de Catalunya al Puig de la Palma, tot i que destinada a l’extinció donada la mancança de peus femenins. La imaginació local diu que el Montgrí sembla un bisbe dormint i que el castell és l’anell a la mà del bisbe (Viquipèdia).
DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI
Sortida a prop de la pedrera d’Ullà, a 150 m de la carretera vella l’Ullà a Bellcaire d’Empordà. Seguim el camí en direcció nord pujant per la cara sud de la muntanya. Arribats a una canal, girem al nord i, per un corriol poc fresant, arribem a la carena. Tombem a llevant i arribarem al cim del Puig Rodó. Baixem del cim fins al coll de Santa Caterina on enllacem amb el camí que puja de Torroella de Montgrí fins al Castell de Montgrí, d’obligada visita.
La baixada del Castell és costeruda, fins al coll de Garrigàs i d’aquí cap a l’ermita de Santa Caterina. Passem per la urbanització Torre Vella, i anem cap la Torre Morratxa, amb bones vistes cap al sud de l’Estartit i la Gola del Ter. Roca Maura i el mirador sobre la cinglera. Baixem per la cara nord, i agafem un camí cap a llevant que per la carena ens durà fins al mirador del Cap de la Barra on podem admirar el mar i les properes illes Medes. Finalment només resta baixar, pel carrer del Cap de la Barra, fins al Passeig Marítim de l’Estartit.
L’itinerari no té cap dificultat tècnica, ni un desnivell considerable. Així hi tot, és un terreny força pedregós que necessitarà atenció.
Algunes fotos de la ruta pel massís del Montgrí:
 |
 |
 |
 |
Track de referència:
Avui ha sigut una sortida de les que et deixa una sensació doble de satisfacció. Primera, perquè hem pogut compartir un projecte diferents seccions de l’entitat, com són les seccions de Marxa Nòrdica, Secció de Marxa Nòrdica inclusiva i la secció de Muntanya. Segona, fer el guiatge de dues persones cegues per les regions d’Agulles i Frares Encantats.
Sortim de Sabadell un grup de 16 excursionistes després de trobar-nos al Parc de Catalunya de Sabadell direcció a Montserrat en quatre cotxes particulars. Consensuem fer una parada prèvia per prendre el cafè a l’Hotel Bruc, que es troba molt a prop de Can Maçana, lloc d’aparcament i d’inici de la sortida.
Molts no ens coneixem i ja es va coent el bon ambient. Després de la parada tècnica, continuem fins a l’aparcament i fem la posta a punt. Primer de tot ens presentem que és una cosa molt important per a les persones cegues, també es fa una explicació de la ruta que anem a fer, com organitzar el guiatge i també oferim la possibilitat de fer-ho qui tingui interès.
La Maria de Marxa Nòrdica ens fa una sessió d’estiraments que molts no fem i, tot i que desperta algun somriure, aplaudim aquesta iniciativa. Ara ja està tot a punt, els guies, les barres direccionals que avui farem servir per ajudar a fer l’excursió.
Sortim per la pista, que és prou ampla, però la pendent ja comença a ensenyar-nos que això no serà un passeig, trobem molts escaladors, alguns de coneguts als que preguntem per les seves intervencions. Fa molt de vent i no tenen clar quina agulla faran, alguna caurà, segur, nosaltres a la nostra ruta i els nostres objectius. Arribem a Coll de Guirlo i deixem el camí ample per continuar ara per un sender més estret i tècnic, anem progressant amb molta atenció vigilant les arrels, pedres, ressalts i totes les dificultats que anem trobant. Arribem a un punt crític per a les persones cegues, la canal de la Portella que, encara que no és difícil, la no visió i dificultat ens posà a examen; hem de superar una canal de més o menys 50 metres amb força desnivell. Decidim fer un guiatge al costat de la persona sense usar la barra, donant suport verbal i ajuda física, orientant les millors presses per pujar, tant el Dani com la Rat (Montse) han pujat super bé.
A partir del coll de la Portella el camí segueix sent tècnic però més fàcil, però no et pots relaxar. Anem en direcció al refugi Vicenç Barbé on farem una parada per descansar i menjar una mica, el paisatge d’agulles es espectacular i el gaudim a tope. Fem un resum del nom de les agulles que coneixem i continuem el nostre camí, deixem enrere la Regió d’Agulles i entrem a la Regió dels Frares Encantats, les expressions facials són de alucine amb aquest nou panorama, El Bisbe, La Monja, El Lloro i tants d’altres que fan un plaer transitar per aquesta meravella. Creuem el Pas del Príncep i també deixem darrera la Regió dels Frares Encantats, ara apareixen Els Aurons davant nostre. Després d’una petita aturada a la Font de l’Esllavissada arribem al Coll de Port i continuem per tota la vessant nord de la serralada amb unes vistes espectaculars de les seves parets, passem per sota la Cadireta i la seva Foradada, i ja ens estem apropant al punt d’inici, tots molt contents d’haver compartit una sortida tan i tan bonica.
Des de la Secció de Muntanya volem fer un agraïment especial a tots els participants i, la Rat i el Daniel us volen agrair la vostra ajuda i companyia. Aquesta iniciativa es tornarà a repetir!
Àlbum de fotos de la sortida:
Track de la ruta a wikiloc:
A tota la serralada Pirinenca només hi ha una vall on es troba el mític Aneto, el monarca del Pirineu i on s’acumulen la majoria dels tresmils i, no és altra, que la Vall de Benasc. Situada al centre del Parc Natural del Posets-Maladeta, és un paratge que tot muntanyenc ha de visitar. Companys aprofiteu aquest cap de setmana per recórrer un territori que compta amb els paisatges i accidents geològics més impactants del Pirineu. Visitarem els Ibons de Villamuerta, l’ibon més alt és un veritable espectacle, ja que té la particularitat de ser l’únic llac on es reflecteix l’Aneto i la seva glacera. Anirem després a la Cascada i Forau d’Aiguallut. Pujarem al Tuc de Molières -3.010 m-, el tresmil més oriental del massís. Aquesta situació el converteix en el millor mirador de la totalitat del Massís de la Maladeta. El seu fàcil ascens i gran vista panoràmica, fan d’ell un dels tresmil d’obligada ascensió.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
IMPORTANT: El refugi de la Renclusa no admetrà a ningú que no mostri el DNI o passaport. Portar també la llicència federativa. El refugi subministrarà mantes i coixí, però s’ha de portar sac de llençol. Portar sabatilles, si no, s’hauran d’adquirir a recepció. Hi ha wifi i per les taquilles es necessita 1 euro. Portar diners en efectiu (tenen datàfon però falla). Calçat, roba, menjar i beure adequat per a dos dies a alta muntanya on el temps pot ser variable. Els pals són optatius i, a la reunió prèvia a la sortida, confirmaré si es necessiten, o no, els grampons. El dissabte pararem a esmorzar pel camí i cal portar el dinar de dissabte i diumenge.
CASCADA I FORAU D’AIGUALLUT
Cascada d’Aiguallut
Forau d’Aiguallut
El Forau d’Aiguallut, a 2.074 metres d’altitud, és un dels fenòmens càrstics més importants del Pirineu. Es tracta d’una enorme dolina de 70 metres de diàmetre i 40 metres de profunditat, situada als peus de l’Aneto i prop de les fonts del riu Ésera. Rep les aigües de les glaceres de l’Aneto i la Maladeta, que s’hi precipiten a través d’una espectacular i estrepitosa cascada d’aigües cristal·lines que desapareixen en tocar terra.
Mitjançant un conducte de naturalesa càrstica l’aigua es filtra des d’aquest gran embornal i, després d’un recorregut subterrani que travessa les muntanyes que separen la Vall de Benasc de la Vall d’Aran, surt a la superfície a la surgència dels Uelhs deth Joèu a l’Artiga de Lin (Vall d’Aran).Durant molt de temps es va desconèixer on es dirigien aquestes aigües, però, el 1787, Ramond de Carbonnières va proposar la hipòtesi que podrien ser una font de la Garona, en lloc de l’Ésera. El 1931, l’espeleòleg Norbert Casteret va establir l’exactitud de la idea de Ramond, mitjançant l’abocament a la fossa de sis barrils de fluoresceïna. Unes hores més tard i després d’un curs subterrani de 3,6 km, l’aigua amb el característic color groguenc de la fluoresceïna, brollava a 1658 metres d’altitud als Uelh deth Joèu, font del riu Joèu, afluent del riu Garona.
ITINERARI DISSABTE 27/07 IBONS DE VILLAMUERTA
Ibón Alto de Villamuerta amb l’Aneto al fons
El dissabte, per anar al Refugi de la Renclusa, no farem servir el camí normal de pujada, sinó que ens desviarem pels tranquils i poc concorreguts Ibons de Villamuerta, que són una alternativa a la massificada ruta a Aiguallut. Després baixarem per una traça que ens portarà directament al Forau i Cascada d’Aiguallut, per visitar un dels llocs més impactant de la Vall de Benasc.
Deixem els cotxes al Vado del Hospital per agafar l’autobús dels Núvols que ens portarà a la Basurta (1900 m). Travessem el pont sobre el rierol de Villamuerta, que està a la mateixa Basurta i guanyem alçada seguint una còmoda traça que flanqueja el vessant del bosc i ens acosta a l’Ibon de Villamuerta -1950 m-. Per arribar a l’Ibon Alt de Villamuerta -2055 m- només ens falta un curt tram i molt poc desnivell. Un cop allà, pararem per fotografiar, si les aigües estan tranquil·les, l’Aneto i la seva glacera reflectint-s’hi en elles, ja que aquest és l’únic llac on es poden veure reflectides. Després de dinar i descansar baixarem per una traça molt poc concorreguda fins al Forau i la Cascada d’Aigualllut. Pujarem al Pla d’Aiguallut i ens desviarem a la dreta per, després de travessar el Coll de la Renclusa, baixar fins al Refugi de la Renclusa.
Basurta-Ibon Alto de Villamuerta (1 h, 1,4 km, +169 m)
Ibón Alto de Villamuerta-Plan d’Aigualluts (45 min, 1,6 km, +51 m, -55 m)
Plan d’Aigualluts-Refugio de la Renclusa (1 h 30 min, 1,7 km, +255 m, -156 m)
TOTAL DISSABTE: 3h 15 min, 4,7 km, +475 m, -211 m
ITINERARI DIUMENGE 28/07 TUC DE MOLIÈRES
Massís de la Maladeta des del Tuc de Molières
Sortim del refugi de la Renclusa -2138 m- i ens desviem a l’esquerra per seguir el GR-11.5 en direcció al Coll de la Renclusa -2282 m-, un cop allà, seguim un còmode i marcat camí que baixa al Pla d’Aiguallut – 2050 m-. Planegem per vorejar-lo per la cara E (dreta), creuem les aigües del Barranc de Salterillo i arribem al pont que creua el Barranc de l’Escaleta -2090 m-. Algunes ziga-zagues ens ajuden a guanyar alçada fàcilment i un cop a dalt, recorrem en direcció E-SE el principi de la Vall de l’Escaleta, seguint una traça marcada i amb poc desnivell.
Creuem un pla pantanós i deixem a la dreta -2172 m- la traça que puja a l’Ibón de Coll de Toro anomenat així, i no Lac deth Còth deth Hòro, perquè es troba a l’Aragó. Guanyem alçada amb comoditat, remuntant l’ampla vall formada per grans replans, d’aquí li ve el nom de l’Escaleta, fins a arribar als Ibons de l’Escaleta -2335 m-. Deixem a la dreta (E) la traça que es dirigeix al Còth des Aranesi.
Envoltem els ibons deixant-los a la dreta i després d’un nou tram d’ascens arribem a un petit ibón que deixem a l’esquerra. Guanyem alçada amb rapidesa paral·lels al barranc per on baixen les aigües de l’Ibón Alt de l’Escaleta, seguint una traça que es desdibuixa a causa de les grans lloses granítiques, amb bona subjecció, que hem de creuar.
Deixem a la dreta l’Ibón Alt de l’Escaleta -2630 m- i al davant ja veiem el coll i, a la seva esquerra i encara llunyana, la piramidal Tuca de Molières -3010 m- que, encara que de lluny sembla més petita, és la més alta de totes. Tornem per on hem vingut fins arribar al Refugi de la Renclusa, on després de recollir les coses que em deixat, baixarem a la Basurta pel camí normal.
Refugio de la Renclusa-Tuca de Molières-Refugio de la Renclusa
(10 h, 16,6 km, +1450 m, -1450 m)
Refugio de la Renclusa- Basurta (40 min, 1,8 km, -245 m)
TOTAL DIUMENGE: 10 h, 18,4 km, +1450 m, -1695 m
TRACKS DE LA RUTA
Premeu sobre la imatge per accedir als tracks dels itineraris:
ALGUNES FOTOS DE LA SORTIDA
Fotos Cascada i Forau d’Aigualluts
 |
 |
| Cascada d’Aiguallut | Forat d’Aiguallut |
Fotos Ibones de Villamuerta
 |
 |
| Ibón alto de Villamuerta amb l’Aneto al fons | Ibón de Villamuerta |
Fotos Valleta de l’Escaleta-Tuc de Molières
 |
 |
| Aiguamolls de la Vall de l’Escaleta | Baixant del Tuc de Molières |
 |
 |
| Forcananada reflectida en una llacuna estacional | Ibons de l’Escaleta |
 |
 |
| Ibons de l’Escaleta | Massís de la Maladeta des del Tuc de Molières |
 |
 |
| Petit Ibón | Plan d’Aiguallut |
 |
 |
| Pradera | Tuc de Molières i Massís de la Maladeta darrera |
 |
|
| Vall de l’Escaleta |
Avui hem gaudit de una sortida espectacular per les terres Tarragonines, concretament hem pujat a dues cims molt emblemàtics a la vora de la població de Prades
PARC NATURAL DE LES MUNTANYES DE PRADES
El Parc natural de les muntanyes de prades és d’un conjunt de muntanyes que s’estén per quatre comarques: Baix Camp, Alt Camp, Priorat i Conca de Barberà.
S’eleva sobre les planes del Camp de Tarragona i està format per multitud de barrancs i boscos de pi, alzines i roures.
En aquestes muntanyes neixen els rius Francolí, Brugent, Siurana i Glorieta. El pic més elevat és el del Tossal de la Baltasana, amb 1201 m d’altitud. Aquest té la particularitat de ser un vèrtex geodèsic, és a dir, un punt que indica l’altura exacta del lloc sobre el nivell de la mar i que forma part d’una xarxa de triangulació mundial. Gràcies a aquests punts es realitzen mapes cartogràfics amb molta precisió.
Un dels punts de major interès del parc, a més del seu atractiu natural, és el Parc d’Interès Natural de Poblet. Aquest envolta el famós monestir de Santa Maria de Poblet i inclou el petit nucli urbà de Les Masies, conegut pels seus balnearis d’aigües medicinals.
El parc compta amb una àmplia xarxa de camins senyalitzats i un gran nombre de fonts. Un recorregut per ell et portarà a descobrir antigues construccions medievals, com la granja situada en el barranc del Titllar.
Avui hem gaudit de una sortida espectacular per les terres Tarragonines, concretament hem pujat a dues cims molt emblemàtics a la vora de la població de Prades.
TOSSAL DE LA BALTASANA I LA MOLA D’ESTATS
El Tossal de la Baltasana és un turó que es troba a les muntanyes de Prades, a cavall entre la Conca de Barberà i el Baix Camp, entre Vimbodí i Poblet i Prades, a uns 2 km en línia recta d’aquesta darrera població. És vèrtex geodèsic (número 261129001) i, amb els seus 1.201,9 metres sobre el nivell del mar, és el punt més alt d’aquestes muntanyes. S’hi accedeix pel sender de gran recorregut GR-171, que hi passa a tocar.
Forma part de la cresta que parteix la conca de l’Ebre (riu de Montsant) de la del Francolí. És també el cim més alt de les comarques del Baix Camp i de la Conca de Barberà.
Al seu voltant hi ha l’única colònia de roure reboll (Quercus pyrenaica) de tot Catalunya.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.
La Mola d’Estat és un tossal de 1.127 m. d’altitud a les muntanyes de Prades, a cavall dels municipis de Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà) i Prades (Baix Camp). Com a fet característic d’aquest tossal, hi ha tres creus metàl·liques clavades a la roca, a frec del cingle, anomenades popularment “les Tres Creus”, en una zona que ofereix impressionants vistes de la vall del riu Brugent i de les muntanyes de Prades. Està a uns 2,7 km, per pistes forestals, del refugi dels Cogullons. S’hi accedeix pel sender de gran recorregut GR-171, que hi passa a tocar.
Reserva natural del Roure del Reboll. La teixeda i la roureda de roure reboll. Gaudeix de la frescor dels boscos eurosiberians i de l’energia del teix, arbre sagrat i del reboll, el roure més singular, fins arribar al cim de les muntanyes de Prades.
COVES D’EN PERE
Text: Jordi de Valles (Espeleo Club de Gràcia)
Aquesta vegada presentem una cavitat força coneguda pels excursionistes, i visita obligada per als que pugen al tossal de la Baltasana (1.201 m), sostre de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà, però mal documentada des del punt de vista espeleològic.
La nostra intenció era arribar a la cova seguint una pista que surt del coll de l’Arena (km 20 de la carretera T-700). i que en poc més de 2 km es porta fins a la cova, però va resultar que la pista estava prohibida per a vehicles, pel que vam optar per una altra opció, seguint una pista, aquesta sí permesa per als vehicles, i que surt des de Prades i remunta el barrancs dels Bassots fins a la cova.
El topònim que es coneix oficialment la cavitat és “Cova d’en Pere”, però també la troben citada com “Cova del Pere”, “Coves d’en Pere Roig” i “Cova del Perotis”. Nosaltres preferim “Coves d’en Pere”, ja que en realitat es tracta de dues cavitats: Una gran i una molt més petit.
A quatre km de Prades, passant pel collet del mas d’En Pagès i en direcció al Tossal de la Baltasana, es troben aquestes grans baumes, sota les quals els pastors d’aquelles altes serres hi han establert habitacions, amb espaiosos corrals per a el bestiar, dipòsits de palla i de pasturatges. Són dignes d’ésser visitades aquestes coves per la seva estructura i grandiositat.
Podeu veure un resum de fotografies de la sortida clicant sobre la imatge.
Podeu veure el track de la ruta clicant sobre la imatge.
Si t’agrada l’excursionisme i vols viure una travessa de muntanya en ple Pirineu, la ruta que et proposem t’omplirà. Quatre dies de travessa inclosa l’ascensió a la Grande Fâche de 3005 m d’altitud.
Aquest és l’anunci de la sortida:
DESCRIPCIÓ DE LA TRAVESSA
El trekking circular al Grande Fâche comença al Balneari de Panticosa. Des d’aquest punt recorrerem racons amagats i paisatges de somni com son els llacs de Bachimaña, la conca lacustre de Respumoso i travessarem la “frontera” per anar a l’encisadora vall de Marcadau. Al segle XXVIII el Balneari de Panticosa va tenir un gran ressorgir gràcies a les seves aigües termals curatives, que podrem gaudir el darrer dia de la travessa.
En aquest enclavament comença la nostra travessa, amb una primera etapa lleugera fins al refugi de Bachimaña; aquesta etapa la farem després del viatge des de la nostra ciutat. Els segon dia i a través dels espectaculars ibons blaus, pujarem la bretxa de Tebarray amb l’ ibón del mateix nom als seus peus; per la baixada de la bretxa ens ajudarem del cable instal·lat, per continuar en suau descens fins al llac i refugi de Respumoso on farem nit. El tercer dia ens portarà fins al coll de la Grande Fâche, des de on tenim previst pujar al cim de la Grand Fache que amb els seus 3005m es el sostre de la travessa. La pujada al cim no presenta dificultats; retornarem al coll per continuar en una llarga baixada que ens deixarà al refugi francès de Wallon, recentment restaurat. El darrer dia pujarem la vall i el port de Marcadau per retornar directament al Balneari de Panticosa després de un sostingut i llarg descens. A la tarda retornarem a Sabadell amb els cotxes.
L’ambient de totes les etapes es el d’alta muntanya; per tant es requereix portar el calçat i la vestimenta adequada a més de una adequada preparació física; la baixada des de la bretxa de Tebarray es dreta, però un cable facilita el descens fins al capdavall de la canal. No cal portar cap material especial. Excepte aquest curt tram, tota la resta de la travessa es desenvolupa per camins. La dificultat de la sortida es moderada.
INFORMACIÓ DE LA TRAVESSA
Farem mitja pensió a tots els refugis. Tots ells ofereixen el servei de pic-nic per si alguna persona ho vol, per l’endemà. Els refugis disposen també de servei de dutxes.
Es obligatori estar federat per poder apuntar-se al trekking.
Al mes de Juliol es farà una reunió prèvia informativa on es donaran els tracks i un mapa del trekking. El preu inclou el desplaçament en cotxes particulars així com totes les estades als refugis en règim de mitja pensió.
El resum de les etapes es el següent:
| 1. Horari, 2 h Distància, 4 km Pujada, 575 m; Baixada, 0 m |
| 2. Horari, 4:30 h Distància, 11 km Pujada, 700 m Baixada 735 m |
| 3. Horari, 5:30 h Distància, 1 2km Pujada 965 m Baixada 1225 m |
| 4. Horari, 5 h Distància, 13,5 km Pujada 816 m Baixada 1030 m |
- El número de persones està limitat a 12.
- PREU SOCIS, 236€
- PREU NO SOCIS, 286€
- Aquests preus són amb la tarja de federat habilitada; si no es disposa de l’habilitació, s’haurà d’abonar la diferència.
INSCRIPCIONS
A partir del dia 17 de Març a les 5 de la tarda on-line i presencials. Al moment de fer la inscripció s’hauran d’abonar 50 €; la resta del pagament s’haurà de fer la primera setmana de Juny.
Algunes fotos de la travessa:
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Sortida conjunta de les seccions de Marxa Nòrdica i la secció de Muntanya. Hem plantejat un recorregut molt interessant per les regions d’Agulles i Frares Encantats apte per a tothom que estigui acostumat a caminar a la muntanya per camins i corriols. La ruta és circular i la dificultat és fàcil/moderada, té una longitud de 7 km i un desnivell positiu de 420 m.
La secció de muntanya proposa també una alternativa (opcional i voluntària) per un recorregut de més dificultat per les regions d’Agulles i Frares. Es tracta de passos aeris i tècnics no aptes per persones no experimentades. Membres de la secció de muntanya participaran en les dues versions i l’itinerari és conjunt en la majoria del recorregut. Per aquesta segona opció cal portar casc, arnés i baga de seguretat.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
ITINERARI CIRCULAR PER LES REGIONS D’AGULLES I FRARES DE MONTSERRAT
Sortida des de l’aparcament de Can Maçana, comencem amb pujada en direcció al coll de Guirlo i agafem a la dreta el sender cap la canal de la Portella, la canal és un pas estret amb passos de grimpada sense exposició aèria, però que cal fer servir les dues mans i els peus conjuntament per progressar, és un pendent amb bones preses de mans per aconseguir arribar al coll, són aproximadament 50 metres. Un cop a dalt de la portella gaudirem d’unes vistes espectaculars de la regió d’Agulles. Continuarem per un camí fàcil fins al refugi Vicenç Barber. Seguim el camí ben fressat en direcció al Coll del Pas dels Prínceps, fem una aturada a la Font de la Esllavissada abans d’arribar al Coll de Port. Des d’aquest lloc iniciem la baixada sense dificultats per la vessant Nord de la muntanya vigilant els trencalls, nosaltres seguirem sempre en direcció a Can Massana deixant a l’esquerra el camí del Coll d’Agulles i, després, a la dreta, deixem el camí que baixa cap a l’aparcament de la Plaça de Catalunya, aviat passarem sota la Cadireta i seguint el camí, tot passant pel coll de Guirlo, arribem a Can Maçana.
Sortida molt interessant i apta per a tothom, es tracta d’una ruta clàssica per la regió d’Agulles i Frares Encantats.
Track de referència de la ruta fàcil:
Track de referència de la ruta moderada:
Algunes fotos de l’itinerari:
 |
 |
 |
 |
En aquesta ocasió proposem una sortida fàcil cap al sud, concretament al Baix Camp a la província de Tarragona. Una sortida interessant per assolir dos cims catalogats en el llistats dels 100 cims de la FEEC, El Tossal de Baltasana, amb 1202 m, i La Mola d’Estat. Amb aquest recorregut fàcil trobarem racons molt bonics i interessants.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
EL TOSSAL DE LA BALTASANA
El Tossal de la Baltasana és un turó que es troba a les muntanyes de Prades, a cavall entre la Conca de Barberà i el Baix Camp, entre Vimbodí i Poblet i Prades, a uns 2 km en línia recta d’aquesta darrera població. És vèrtex geodèsic (número 261129001) i, amb els seus 1.201,9 metres sobre el nivell del mar, és el punt més alt d’aquestes muntanyes. S’hi accedeix pel sender de gran recorregut GR-171, que hi passa a tocar.
Forma part de la cresta que parteix la conca de l’Ebre (riu de Montsant) de la del Francolí. És també el cim més alt de les comarques del Baix Camp i de la Conca de Barberà. Al seu voltant hi ha l’única colònia de roure reboll (Quercus pyrenaica) de tot Catalunya. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.
Track de referència:
Avui hem sortit amb previsió de pluja i boira, però amb molta il·lusió, pel camí ja hem tingut pluja, semblava que el dia es volia arreglar, però els núvols cobrien les parts altes de les muntanyes. Arribem al Coll de Pimorent amb un temps gèlid però sense vent, sortim animats i a bon ritme, decidim sortir sense raquetes ni grampons, el camí és cobert de poca neu nova. Després de la presa trobem els primers pendents que estan carregats de neu, decidim equipar-nos amb raquetes i cap amunt, la canal està molt bé, la neu és bona i amb raquetes anem progressant a bon ritme, aviat entra la boira, no es veu quasi res a poca distancia, amb molt esforç arribem al Coll de la Coma d’en Garcia, no es veu res, tenim dubtes per on continuar, primer cap a baix, després cap a la dreta, no es veu res, decidim anar tots junts, no es veu res i comencem a dubtar per on anar, decidim gira cua i baixar, altres muntanyencs decideixen el mateix, no és un bon dia, la muntanya ens esperarà.
Àlbum de fotos de la sortida:
Track de la ruta:
