El 25 de Juliol del 1811 les tropes franceses van irrompre a Montserrat des de Collbató, conduïdes per un traïdor, prenent les fortificacions espanyoles de la muntanya, seguint una ruta anomenada en aquell moment, el camí del Bassal dels Gats, per la presència d’una colònia de gats. La victòria francesa va ser rotunda i des de llavors, i fins avui en dia, el Camí dels Francesos, ha pres aquest nom, i s’ha convertit en una ruta clàssica de pujada al punt més alt de la muntanya de Montserrat sense passar pel monestir.
Vegeu l’anunci de la sortida:
LA PUJADA
El punt de partida més habitual per seguir aquesta ruta és el restaurant de la Vinya Nova a uns 470 metres d’altitud, a peu mateix de la muntanya. Des d’allà prenem el camí del mateix nom en direcció al Bruc i com a opció, al cap d’un centenar de metres, agafar un corriol que s’embosca a la dreta i ens serveix per retallar un bon tros en busca de l’entrada del camí dels Francesos, al qual arribarem de seguida tot planejant entre arbres. Estem a tocar de Can Jorba, una masia ara abandonada que no arribarem a veure, i passarem una tanca abans d’endinsar-nos en els primers trams del camí.
En tot moment anirem seguin les marques vermelles o blanques i grogues de PR, i tot i que el camí no té pèrdua, ens serviran de guia. De seguida comencem a guanyar alçada, i a mesura que ho fem anirem obtenint vistes a la plana que hem deixat enrere. Seguirem pujant vers el Coll de l’Ajaguda, primer punt de descans que prendrem, ja que és un gaudi que no ens hem de deixar perdre, l’observació des d’aquest punt de la mateixa Ajaguda, amb els seves capritxoses formes, i de tot el Torrent del Migdia, fins al seu Coll, rodejat per algunes de les més conegudes imponents parets de Montserrat. El Montgròs, els Plecs de Llibre, els Ecos, el Camell de Sant Jeroni o l’Albarda Castellana, se’ns obren davant nostre en una panoràmica difícilment millorable.
La nostra ruta, però, segueix amunt buscant el Coll de l’Albarda, entre el Camell i l’Albarda Castellana, ja a 1100 metres d’altitud, on trobem una cruïlla de camins, que de seguir recte ens portaria al camí Nou de Sant Jeroni, a la dreta, al cim de l’Albarda Castellana i a l’esquerra, a la via més directa cap al cim de Sant Jeroni. Nosaltres vam decidir, fer el cim de l’Albarda com a aperitiu, i bé que val la pena fer-ho, per varis motius, perquè aporta un pèl d’aventura a la ruta, perquè hem de grimpar una miqueta, passar un tram amb corda i fer un pàs amb un pèl de res de dificultat abans d’arribar a l’ample cim de l’Albarda, sostre comarcal del Baix Llobregat, a 1167,3 metres d’altitud sobre el nivell del mar. I com no, al estar situat en un punt central de la muntanya, ens ofereix molt bones vistes arreu. Nosaltres, en previsió de possibles aglomeracions al cim de Sant Jeroni, vam decidir esmorzar aquí en la solitud i tranquil·litat que ens oferia aquest punt de la ruta. És una recomanació que podeu apuntar-vos.
Tornem en un tres i no res al Coll de l’Albarda, i prenem ara el corriol que ens durà a creuar amb el tram final de pujada al cim de Sant Jeroni, ja més endavant de l’ermita del mateix nom. Així doncs, un cop prenem el camí principal, ja ho fem en el tram asfaltat / esglaonat final, a tocar del mar de fites i del monument a Mossèn Cinto, que passarem de llarg per fer cim ja de seguida.
EL CIM DE SANT JERONI
Sant Jeroni, el cim més alt de la muntanya es troba a 1236 metres d’altitud, i és un punt força concorregut, i en el qual hem estat en multitud d’ocasions, així que sense massa espera, emprenem el camí de baixada, tot encreuant-nos amb runners que pugen i baixen.
LA BAIXADA
En la baixada, passarem de llarg la cruïlla per on hem vingut i seguirem per el camí principal, passant a tocar de l’Ermita de Sant Jeroni, i seguint per la ruta que ens duria cap al monestir de Montserrat, fins que, en el punt que aquest es bifurca en dos camins, nosaltres seguirem recte per el Camí Nou de Sant Jeroni, deixant a mà esquerra el camí que segueix davallant cap al Monestir pel Torrent de Santa Maria. El camí Nou de Sant Jeroni, es dirigeix, creuant la muntanya de forma transversal, cap a la regió de les Magdalenes. Però nosaltres, en molt poc tros, haurem d’estar atents a una fita a la nostra dreta, que marcarà la cruïlla que hem d’agafar per emprendre el nostre retorn a la part baixa de la muntanya.
Tot i que havia llegit algunes ressenyes que parlaven de la dificultat d’aquesta baixada, nosaltres no la vam trobar gaire complicada, al menys en comparació amb altres rutes que baixen per aquesta mateixa zona. Totes tenen característiques comunes, trams amb força pedra solta, en que hem d’anar en compte de no relliscar, algun esglaó de roca, però res massa complicat. Trobarem alguna zona més rocosa i oberta cap al principi i zones força emboscades, sobretot, quan després de torçar a l’esquerra, entrem a la zona del torrent que seguirem en paral·lel a la zona que dóna nom a la baixada, la del Pont de Roca.
Finalment, quan la baixada ja se suavitza, anirem a creuar altra vegada el torrent, ara ja en una zona més oberta, i en sortirem per la dreta en lleugera pujada per anar a parar just a l’aparcament adjacent al restaurant La Vinya Nova, punt inicial de la ruta, i lloc ara ideal per prendre alguna cosa, en el nostre cas una cervesa, que ens torni a omplir la panxa i ens animi l’esperit.
FOTOS DE LA SORTIDA DE PREPARACIÓ
TRACK DE LA RUTA
