Muntanya

Cap de setmana dels 3000 a la Vall d’Ordesa

FAJA DE LAS FLORES

La Faja de las Flores és una petita cornisa horitzontal al vessant nord de la Vall d’Ordesa, al Parc Nacional d’Ordesa, als Pirineus aragonesos i prop de la frontera França-Espanya. Es troba a 2450 m d’altura i, baix seu, s’hi troba un penya segat d’aproximadament 1100 m de desnivell.

CASCO DE MARBORÉ 3006 m

El Casco de Marboré, conegut també com a Punta Corral Ziego o Casco de Gavarnie, o simplement El Casco, és una muntanya de 3006 m d’altitud, amb una prominència de 205 m, que es troba al massís del Mont Perdut, entre la província d’Osca i el departament dels Alts Pirineus.

REFUGI DE GÓRIZ

El refugi de Góriz es troba a 2160 m d’altitud al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut. És un refugi de muntanya guardat amb capacitat per a 72 persones. Disposa de flassades, matalassos, aigua, lloc per cuinar, lavabos i dutxes.

Història
El primer impuls per a la construcció del refugi de Góriz va sorgir de Madrid a través de la Sociedad de Montañeros de Peñalara. El primer refugi construït tenia 15 places i l’atenia un vell pastor de Fanlo, que responia al nom del “señor Ramón”, fins que fou destruït per una allau. Posteriorment el qui fou president de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada, Julián Delgado Ubeda, va proposar la construcció del refugi actual l’any 1961, inaugurant-se finalment el 1963. Els camps del voltant del refugi segueixen sent pasturats pels ramats de Fanlo i Buisan.

Des del refugi de Góriz es poden realitzar diverses activitats com senderisme, seguint el sender de llarg recorregut GR 11, així com travesses al Canyó d’Añisclo, Gruta de Casteret, refugi de la Bretxa de Rotllan per la Bretxa de Rotllan, al Refugi de Pineta per Marboré, al circ de Gavarnia, etc. També es poden fer ascensions mítiques dels tresmils de la zona, com el Mont Perdut (3355 m), el Cilindre de Marboré (3335 m) o el pic de Marboré (3248 m), Torre i Casco de Marboré, Soum de Ramond, Punta de las Olas, Picos de la Cascada, Punta Tobacor, Taillón, etc. A l’hivern es pot realitzar esquí de muntanya i alpinisme.

PUNTA DE LAS OLAS 3022 m

La Punta de las Olas és una muntanya de 3002 m d’altitud, amb una prominència de 57 m, que es troba al massís del Mont Perdut, a la província d’Osca. L’accés es pot realitzar des de Torla fins al refugi de Góriz o des del poble de Nerín per la Faja de la Pardina.

PARC NACIONAL D’ORDESA I MONT PERDUT

Itinerari més visitat del Parc Nacional

Pel fons de la vall, primer i imprescindible. Ample i bon camí, pista, fins a les Grades de Soaso. Sender ben marcat per a la resta de l’itinerari. Permet contemplació de la vall d’Ordesa (baix / dalt) i admirar el més significatiu de les seves peculiaritats. Penya-segats, faixes, cascades, vegetació, en una magnífica comunicació. Apta per a tots, amb paciència i mínim de resistència, per a qualsevol excursionista. Atenció al ritme. No cal córrer, és millor gaudir de l’entorn.

Des de l’aparcament de la Prada d’Ordesa, prendre cap al NE el camí-pista que surt prop de la caseta dels guardes, al final de l’aparcament, discorre per la riba orogràfica del riu Arazas. Aviat deixa a l’esquerra imatge de la Mare de Déu del Pilar, camí a Cotatuero a l’esquerra, agafem el de la dreta. S’introdueix sota l’ombra protectora d’un bosc de pins, avets i faigs. A la dreta, pont de fusta per creuar a la riba esquerra. Cascada de Arripas. Desviament a la dreta per contemplar les dues cascades, de la Cova i de l’Estret. Diversos miradors, cada un amb el seu peculiar punt de vista. Depenent dels objectius, val la pena dedicar uns minuts a recórrer-los tots. Amb aigua abundant, és tot un espectacle.

Permet, a la part més baixa, creuar el riu pel pont de Arripas i tornar pel camí que segueix la riba esquerra, normalment menys transitat. S’estableix així un circuit que pot realitzar-se en dues direccions.

Clicant sobre la imatge podreu veure l’àlbum de les fotos de la sortida:

Clicant sobre la imatge podreu veure el track de la ruta de Wikiloc des de la Pradera d’Ordesa fins el Casco de Marboré i refugi de Góriz:

Clicant sobre la imatge podreu veure el track de la ruta de Wikiloc des del refugi de Góriz fins la Punta de las Olas i tornada a la Pradera d’Ordesa per les clavilles de Soaso i la vall d’Ordesa:

Tornem als Pirineus, aquesta vegada anem a El Rodó de Canalbona o Pic Rodó de Canalbona. És una muntanya de 3004 metres situada entre el municipi d’Alins, al Pallars Sobirà, i l’Arieja.

Tota la informació sobre la sortida la teniu en l’anunci:

El Pic Rodó de Canalbona és un cim poc visitat que està a l’ombra de la Pica, en el Massís d’Estats.

Pic Rodó de Canalbona

Estany de Baborte

Estany de la Coma Gelada

REFUGI DE VALLFERRERA: Aquest refugi va ser construït per subscripció popular entre els excursionistes de Catalunya a partir del qual es va constituir la comissió del refugi Vall Ferrera. Aquesta comissió, amb el pas dels anys, esdevingué l’actual Comitè Català de Refugis de la FEEC.

El refugi de Vall Ferrera és dels més antics de Catalunya, juntament amb el d’Ulldeter, i és el més proper al cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats. Tot i així, queda força lluny d’aquest cim, cosa que ha fet que es cregui en la necessitat de construir un altre refugi prop de l’estany d’Estats, a mig camí del cim. El Comitè de Refugis de la FEEC ja fa més de 25 anys que va començar a treballar-hi, tot dissenyant un esborrany de projecte i negociant amb el proper poble d’Àreu la cessió del terreny. L’any 1984, malgrat estar tot enllestit, va fracassar per manca de recursos econòmics. Arran de la mort del periodista Ernest Udina en el descens del Montblanc, uns amics seus van voler homenatjar-lo i van reprendre aquest projecte fent les gestions oportunes prop de la Direcció General de Joventut de la Generalitat i es va pressupostar més d’un milió d’euros per a la seva construcció definitiva.
Inaugurat l’any 1935, el de Vallferrera és el refugi federatiu més antic de Catalunya. Finançat i edificat gràcies a l’esforç de diverses entitats excursionistes del país, aquella borda que feia funcions de refugi de muntanya es va mantenir durant més de seixanta anys amb la mateixa estructura de pedra i pissarra característica d’aquesta vall pallaresa. Conscients que l’equipament –punt de pas, entre d’altres, de la via normal de la Pica d’Estats i del GR 11– s’havia quedat petit, la Federació, amb el suport de la Secretaria General de l’Esport, va inaugurar l’any 2010 la seva ampliació i millora. De 21 es van passar a les 60 places actuals i es va remodelar completament el menjador, cuina, habitacions i lavabos. Un canvi de dalt a baix, que de ben segur van agrair excursionistes com guardes. L’accés des del pont de la Molinassa (on s’hi arriba en vehicle tot terreny des d’Àreu) és força curt, per la qual s’hi pot accedir a peu perfectament.

Refugi de Vallferrera

El programa de TV3, Refugis i guardes, va dedicar el primer capítol de la sèrie precisament al Refugi de Vallferrera, amb en Jordi Pons i l’Eduard Navarro (anterior president de la UES). Podeu veure el capítol en l’enllaç següent:

El pic de Rulhe està considerat per molts excursionistes un dels cims més bonics i “elegants” de l’Arieja. Més enllà de la seva peculiar estructura -que queda definida per tres puntes encadenades-, aquest pic esdevé una fantàstica atalaia des d’on gaudim d’unes vistes meravelloses de les muntanyes d’Andorra i de l’Arieja, i dels moltíssims llacs d’alta muntanya que les envolten. L’ascensió al pic de Rulhe és una ruta exigent que transcorre per un terreny d’alta muntanya: tarteres, canals, agulles i gendarmes, pendents pronunciats, trams de cresta que requereixen d’alguna grimpada,… Aquells que no coneguin la zona quedaran sorpresos del relleu escarpat i la verticalitat que presenten la majoria de cims. Aquest fet dóna entitat i prestigi a moltes ascensions de la zona, que no resten exemptes de dificultat.

El refugi de Rulhe és un dels refugis més nous dels Pirineus. Està situat a 2.185m d’altitud i va ser construït l’any 1991 per la Communauté de Communes des Vallées d’Ax. El fàcil i curt accés fins al refugi des del Pla de les Peires fa que sigui ideal per anar-hi amb els més petits de la família o per aquells debutants que vulguin passar la seva primera nit en un refugi d’alta muntanya.

Fantàstic cap de setmana a Andorra i ascensió al Pic del Ruhle en la vessant francesa, itinerari molt interessant per les vall d’Incles i la vall del Juclar plens de llacs i paisatges. Un total de 29 muntanyencs vàrem participar d’aquesta fantàstica sortida plena de al·licients i bona companyia, deixem un recull de fotografies i el track de la ruta.

Podeu clicar sobre la fotografia per veure l’àlbum de la sortida:

Volta circular per la Vall d’Incles i la Vall del Juclar pels circuits dels llacs, pernoctant al refuge Francès del Ruhle.

Podeu clicar sobre la foto per veure el track de la ruta:

CANIGÓ, 23/24 DE JUNY DE 2019

Un any més, hem anat fins al cim del Canigó a buscar la flama que aquesta nit encendrà les fogueres de Sabadell. Un plaer com sempre col·laborar amb Òmnium Cultural de Sabadell, la Federació Sabadell Cultura, la Joventut Atlètica de Sabadell i l’Ajuntament de Sabadell per portar la Flama del Canigó a la nostra ciutat.

Història de la Flama del Canigó

L’any 1955 Francesc Pujade, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva Flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.
L’any 1966 el foc creuà per primera vegada la duana i arribà a Vic. Eren èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins el País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà va a buscar el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i la pugen al cim del Canigó; després de passar la nit vetllant la Flama, i a trenc d’alba, inicien el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
El diumenge abans de Sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de Sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.

La simbologia dels Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó

El foc ha estat sempre un símbol en la vida de l’home. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, i amb elles principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions. Precisament, una d’aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació, durant segles, i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d’estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l’any, és a dir, l’entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i uns dels costums més notables de la comunitat catalana.

Imatges inèdites de les primeres ascensions al Canigó en el video següent:

Missatge de Carme Forcadell per donar la benvinguda a la Flama del Canigó

«Sortiu al carrer a rebre la flama, gaudiu de la vida i de la nostra festa de Sant Joan, la festa nacional dels Països Catalans i sàpigueu que, passi el que passi, ens retrobarem en llibertat»

«Missatge del 2019 de la Flama del Canigó

La flama és un crit de llibertat que simbolitza la unitat de la llengua catalana per sobre de les vicissituds històriques i de les fronteres polítiques. Una tradició, iniciada l’any 1955, que a partir de l’any 1966 ha esdevingut una bandera d’unitat i llibertat que agermana el nord i el sud de Catalunya i que, any rere any, ens arriba per renovar el nostre compromís amb la llengua i la cultura catalanes i estendre’l a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.

El foc és un element simbòlic present en les tradicions més arrelades i distintives de la cultura catalana des de temps immemorial. En la nostra tradició i costumari les festes del foc han ocupat un lloc destacat, lligat a les nostres celebracions i present en els actes més importants arreu dels Països catalans.

Igual que la flama any rere any renova la unitat de la llengua catalana, nosaltres també any rere any renovem el nostre compromís amb la justícia, la pau i la llibertat. Que la flama ens il·lumini el camí, que esdevingui la nostra llum de futur i d’esperança, mantinguem-la sempre encesa com un símbol de democràcia, justícies i llibertat. Que sigui la flama la nostra bandera de cultura i llibertat.

Sortiu al carrer a rebre la flama, gaudiu de la vida i de la nostra festa de Sant Joan, la festa nacional dels Països Catalans i sàpigueu que, passi el que passi, ens retrobarem en llibertat.

Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya (2015-2017)
Presó d’Alcalá Meco, maig del 2019»

Clicant sobre l’imatge podeu obrir un àlbum de fotos de la sortida de la regeneració de la Flama al Canigó 2019:

Clicant sobre l’imatge podeu consultar el track de la ruta a Wikiloc:

Un any més, la nostra entitat, representada per la Secció de Muntanya, col·labora amb Omnimum Cultural i l’Ajuntament de Sabadell per portar la Flama del Canigó i encendre les fogueres que es faran arreu de Sabadell.

El dia 22 al matí, vuit companys nostres, la Glòria Escapa, la Montse Jodar, la Susanna Montoliu, el Jordi Curto, el Jordi Carrillo, el Salvador López, l’Isidre Serra i l’Enric Malvesí, sortiran en direcció al refugi de Cortalets per seguir la tradició de renovar la Flama al cim del Canigó. Tota la informació sobre la Flama del Canigó la podeu veure en l’enllaç següent:

El dia 23 a la tarda, la flama arribarà a Sabadell on diverses entitats col·laboren amb Omnium Cultural per rebre la Flama. Els actes de rebuda de la Flama del Canigó tindran lloc a la Plaça Dr. Robert a partir de les 18h. En l’enllaç següent trobareu tota la informació sobre els actes de rebuda:

Us animem a participar en els actes de rebuda de la Flama i molt especialment a acompanyar els nostres muntanyencs que portaran la Flama a la plaça Dr. Robert a partir de les 19:30h.

Us adjuntem el video de renovació de la Flama i rebuda a Sabadell de l’any 2018:

Us esperem a tots a la plaça Dr. Robert el dia 23 a les 19:30h. No hi falteu!

Sortida a les Canals del Cadí, Canal del Cristall, Canal Baridana i cim del Volturó.

Recorregut per la cara nord i part de la carena de la Serra del Cadí en què s’ascendeix al Puig de la Canal del Cristall i al Vulturó (o Puig de la Canal Baridana), punt culminant de la serra, sortint de l’aparcament del Coll de Pallers, a Estana, pujant per l’espectacular Canal del Cristall i tornant al punt d’origen per la vertiginosa tartera de la Canal Baridana.

L’itinerari s’inicia a l’aparcament de Coll de Pallers, a 700 metres de la petita localitat cerdana d’Estana des d’on, per un camí força fressat, arribarem al bell paratge del Prat de Cadí, passant pel Coll de Reineres i el Collet Roig. Des d’aquesta clariana circular gaudirem d’unes espectaculars vistes de l’acinglerada cara nord del Cadí, amb la Canal del Cristall davant nostre, on ens dirigirem per un costerut corriol que passa per la font del Pi i que s’enlaira cap a l’entrada a la canal, flanquejada per les verticals Roques de l’Ordiguer i Verda.

Ja dins de la canal primer grimparem per la dreta del barranc i ens encaixonarem pel seu llit, atents a les marques de PR i a les fites que anirem trobant durant tota l’ascensió. Després la canal s’eixampla i endureix el seu pendent i el terreny es torna més inestable i descompost, fins arribar a la seva part alta en què les marques i les traces de corriol ens duran cap al coll de la Canal del Cristall, a la carena de la Serra i des d’on podrem apreciar el clar constrast entre el seu vessant sud, de pendent més suau i terreny més amable, i l’escarpada i vertical cara nord que acabem de pujar.

Poc temps després, seguint la línia de la carena cap a la dreta en sentit oest, assolirem el Puig de la Canal del Cristall i, retornant al GR 150.1 i després de passar pels colls de les canals de l’Ordiguer i del Quer, ascendirem al Vulturó, el punt més alt de la Serra, amb excel·lents panoràmiques cap al sud (Port del Comte, Serres del Verd i Ensija, cara nord del Pedraforca…) i cap al nord (Cerdanya, Pirineu oriental…) si el temps ens és propici.

Continuant en sentit nord-oest pel mateix GR baixarem per la Canal Baridana, un descens vertiginós per una llarga i pendent tartera, relativament estable, que ens deixarà a la base de la cara nord de la Serra. Seguint un corriol fitat en sentit nord, arribarem al coll Superior de Josana (on el camí al principi és poc clar) i després a la Collada de Josana agafarem un cami molt poc definit que trancorre per la part inferior del Cadi, aquest corriol ens portara a prop del coll Roig per tornar al Coll de Pallers on tenim els cotxes.

Podeu clicar sobre la foto per veure l’àlbum de fotos de la sortida.

Podeu clicar sobre la foto per poder veure el track de wikiloc de la sortida.

Una sortida amb més alicients dels que estaven previstos. Havia de ser una sortida variada, amb via ferrada d’iniciació, caminada per la vall del Freser i dinar al restaurant Ca l’Anna de Ventolà.

En realitat, ha estat molt més. Viatge expectant, temps fred, cel grisós, esmorzar al bar Gusi, nervis durant l’aproximació a la via ferrada, la via ferrada amb sol, núvols i quatre gotes, explosió d’alegria al final de la via, caminada fins al coll de Segura tot esperant al grup dels caminadors. Ens dirigim cap a Ventolà, baixa la boira i comença a ploure, primer unes gotes fredes, després aigua a dojo i neu granulada, baixa la temperatura quan ens acostem a Ventolà, anem xops. Agafem la roba de l’autocar i ens canviem en els lavabos de la planta baixa. El dinar ens està esperant i ens reconforta. La beguda ajuda a entrar en calor i a moure la llengua. Molta alegria i celebració amb cava. Retornem a l’autocar i cap a Sabadell. No es por demanar més en un dia de primavera.

Clicant sobre la foto veureu, en imatges, tot aquest resum i molt més:

També podeu accedir al recorregut en l’enllaç següent:

Una extraordinària sortida una mica passada per aigua!

Podeu veure fotos de la sortida del cap de setmana en els enllaços següents, un per cada dia.

ROQUES D’EN BENET (DISSABTE).

EL PARRISSAL (DIUMENGUE).

SORTIDA DE CAP DE SETMANA ALS PORTS DE BESEIT

DISSABTE:LES ROQUES D’EN BENET
Les Roques d’en Benet de 1.017 metres, situades al centre de tot el conjunt de muntanyes i separades d’Horta de Sant Joan per una gran plana, ens atreuen la mirada i són punt de referència de tot el territori. Aquestes impressionants roques són una de les formacions muntanyoses més característiques i emblemàtiques del Parc Natural dels Ports. Les seves parets verticals de conglomerat s’aixequen gairebé 300 m i cauen a plom sobre un sòcol calcari.
El seu nom originari, Bene, és àrab i ja està recollit a la carta de poblament cristià del segle XII. El camí per pujar-hi està indicat i és apte per a tothom que tingui una mínima forma física. Des del cim del Castell, a 1017 m, gaudim d’una visió a vol d’ocell fantàstica de tota la plana que tenim al davant i de les muntanyes que l’envolten.

En un dia clar es poden veure els Pirineus a l’horitzó.

Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC amb el nom de Roques de Benet (El Castell).

DIUMENGE: EL PARRISSAL
El recorregut s’inicia a l’aparcament habilitat prop del Pla de la Mina, a l’inici de l’engorjat del Parrissal. Prenent la pista passarem per l’Estret de la Fenellosa i deixarem a la nostra esquerra la cavitat de la Cova de la Dona. 200 metres més endavant creuarem el Matarranya per un pontet i començarem a remuntar per una zona boscosa fins a creuar el llit del Barranc de la Faixa Estreta, passat el qual el terreny es fa menys feixuc fins a desembocar en una zona més planera, indret on hem d’estar atents per agafar correctament les dues cruïlles consecutives que trobarem, ambdues a l’esquerra.

Ja doncs per camí més planer progressarem en direcció sud cap a la base de l’acinglerat cim on ens dirigim: val la pena detenir-se en una balconada natural des de la qual tindrem unes primeres panoràmiques de l’espectacular engorjat del Matarranya i de les Moletes d’Arany, a la banda contrària del congost. Seguint la marxa en direcció oest, en paral·lel a la cinglera, anirem a buscar un pujador que ens permetrà enfilar-nos sense problemes a la carena cimera i recórrer-la fins a l’extrem est on trobarem la fita de l’Argaret.

Itinerari únic a la muntanya de Montserrat. El circuit de les 15 ermites. Encara que el nombre de ermites catalogades a la web Tot Montserrat és de 13, hem anat més enllà i hem fet un itinerari amb 15 ermites.

Fins el segle XIX, comenta el pare Garcia M. Colombas que l’expressió “Santa Muntanya de Montserrat”, o simplement, “Muntanya de Montserrat” tenien un significat molt precís: designava als ermitans i les ermites del monestir de Santa Maria de Montserrat. La vida eremítica d’aquesta muntanya ha format part, fins la seva desaparició com uns dels efectes de la Guerra del Francès, de la pròpia identitat de la vida cenobítica a Montserrat.

La Guerra del Francès a Montserrat, 1811, significà l’inici de la fi dels anacoretes a Montserrat. Amb la guerra es destruïren les ermites i els ermitans, malgrat algun breu intent de recuperar l’eremitori, deixaren abandonades per sempre les ermites de Montserrat. Avui, les ermites són un conjunt de ruïnes que mereixen ser conservades i apreciades pel valors religiós, històric i espiritual de la seva existència.

Podeu clicar sobre la imatge per veure el track de la sortida.

Podeu clicar sobre la imatge per veure les fotos de la sortida.