Trobareu informació detallada de la propera sortida aquí
Muntanya.- Tuc de Molières, Val d’Aran (cap de setmana)
Muntanya.- Pic de Posets (3369 m). Pirineu Aragonès
45a RONDA VALLESANA
T’agrada la muntanya?
La Secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell t’ofereix la possibilitat de participar en les nostres activitats: excursions, travesses, vies ferrades,… sempre cap amunt!
Per a totes les edats i per a tots els nivells de capacitat física.
La seguretat és una de les nostres principals preocupacions i, per aquest motiu, oferim assessorament (material, tècnica, alimentació, planificació,…) per a tots els que vulguin acompanyar-nos.
Les nostres sortides estan obertes a tothom, siguin o no socis de la UES. Consulta el programa de sortides al principi de la pàgina.
La nostra secció també participa en l’organització cada any de la Ronda Vallesana que és l’activitat més participativa de la nostra entitat.
I també col·labora amb l’entitat Omnium Cultural i l’ajuntament de Sabadell en la renovació de la Flama del Canigó cada 23 de juny per encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
I moltes més activitats i col·laboracions!
Vine’ns a conèixer!
El pic de Posets, també conegut com a punta de Llardana, amb 3.375 m d’altitud, és el segon cim més alt dels Pirineus, després de l’Aneto (tots dos a la província d’Osca). Amb una prominència de 1.125 m, al bell mig del massís, la vista que ofereix el fa un objectiu desitjable per a molts alpinistes. La ruta Reial és la més habitual, des del pont d’Espiantosa i fent nit al refugi Àngel Orús. L’itinerari proposat és per la cara nord, des del refugi de Biadòs.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
ITINERARI DISSABTE 13 DE SETEMBRE
Sortida 8.00 des del P.C. direcció PLAN, temps estimat 4 h (313 km). Dinar a PLAN sobre les 13h, un cop acabat el dinar anada fins al Refugi de Biadòs. Arribada agafem habitacions i passejada per estirar cames. Abans de sopar xerrada sobre la pujada al Posets del dia següent.
ITINERARI DIUMENGE 14 DE SETEMBRE
Sortida del Refugi en direcció nord-est, entrarem al bosc seguint el camí de diverses bordes, passarem per l’extrem nord de la gelera del Posets o Llardana fins arribar a un coll que ve de la Paul, on girem cap el sud, és la via que ve del Refugi d’Estòs. La pujada, encara que llarga, és constant, o sigui estem parlant d’un pendent del 20% fins al cim del Posets (3.369 m), és el segon cim més alt del Pirineu. Des del cim hi ha una vista espectacular de la gelera del Posets (dreta) i del Diente de Llardana (esquerra), així com de la cresta de les Espadas (sud-oest) o el Bardamina (nord-est).
TRACK DE LA RUTA DE PUJADA
ALGUNES FOTOS DEL POSETS
 |
 |
 |
 |
Per contactar amb nosaltres pots enviar un correu a l’adreça de la secció muntanya@ues.cat o bé trucar a la UES (Telèfon: 93 725 87 12).
També pots passar-te per la Secretaria de la UES (Carrer de la Salut 14-16) i demanar per la Secció de Muntanya.
Et recomanem que t’inscriguis en el blog de la secció per rebre notificacions i també pots seguir-nos per Facebook: 
Informació i Notícies
El pic de Posets, també conegut com a punta de Llardana, amb 3.375 m d’altitud, és el segon cim més alt dels Pirineus, després de l’Aneto (tots dos a la província d’Osca). Amb una prominència de 1.125 m, al bell mig del massís, la vista que ofereix el fa un objectiu desitjable per a molts alpinistes. La ruta Reial és la més habitual, des del pont d’Espiantosa i fent nit al refugi Àngel Orús. L’itinerari proposat és per la cara nord, des del refugi de Biadòs.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
ITINERARI DISSABTE 13 DE SETEMBRE
Sortida 8.00 des del P.C. direcció PLAN, temps estimat 4 h (313 km). Dinar a PLAN sobre les 13h, un cop acabat el dinar anada fins al Refugi de Biadòs. Arribada agafem habitacions i passejada per estirar cames. Abans de sopar xerrada sobre la pujada al Posets del dia següent.
ITINERARI DIUMENGE 14 DE SETEMBRE
Sortida del Refugi en direcció nord-est, entrarem al bosc seguint el camí de diverses bordes, passarem per l’extrem nord de la gelera del Posets o Llardana fins arribar a un coll que ve de la Paul, on girem cap el sud, és la via que ve del Refugi d’Estòs. La pujada, encara que llarga, és constant, o sigui estem parlant d’un pendent del 20% fins al cim del Posets (3.369 m), és el segon cim més alt del Pirineu. Des del cim hi ha una vista espectacular de la gelera del Posets (dreta) i del Diente de Llardana (esquerra), així com de la cresta de les Espadas (sud-oest) o el Bardamina (nord-est).
TRACK DE LA RUTA DE PUJADA
ALGUNES FOTOS DEL POSETS
|
|
|
|
Avui hem sortit de Sabadell cap a Pirineus, concretament cap a la Cerdanya per visitar els Llacs de la Pera i els seus dos cims més propers i espectaculars, el Pic de Perafita i, al seu costat, el Pic de Monturull. Hem tingut un dia fantàstic amb una climatologia excepcional.
PIC DE PERAFITA
El Tossal de la Truita o pic de Perafita és una muntanya de 2.753 metres que es troba entre els municipis de Lles de Cerdanya, a la comarca de la Baixa Cerdanya i Andorra.
PIC DE MONTURULL
El Monturull (també anomenat la Torre dels Soldats o la Torreta del Soldat) és una muntanya de 2.760 metres situada entre els municipis de les Valls de Valira, Lles de Cerdanya i la parròquia d’Escaldes-Engorday.
Hem gaudit d’un magnífic itinerari semicircular interpretatiu fins a coronar el cim del Perafita i el Monturull gaudint d’unes esplèndides vistes.
ITINERARI
Deixem els cotxes al pàrquing de l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa, El Fornell. Des d’aquí agafem una pista per rere el refugi que ens portarà fins al riu del Molí on el seu corriol riu amunt ens conduirà fins a Pollineres, al Salt d’aigua del Planell, l’estany petit de La Pera i l’estany Gran de La Pera on farem un mos abans d’assolir el cim del Perafita. Estany amunt, creuarem uns aiguamolls i ens enfilarem fins a la carena que ens conduirà fins el cim del Perafita o Tossal de la Truita (2753m). Des d’aquí es pot fer un segon cim, el Monturull ( 2760m) per després baixar pel seu coll fins a la Serra de l’Airosa, la bassa de la Claror i arribar de nou a l’estany Gran de La Pera.
Podeu clicar sobre la imatge per veure un resum de fotografies.
Podeu clicar sobre la imatge per veure el track de la ruta.
Pics de Monturull i Perafita.
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
L’ascensió al Monturull i Perafita ens permet gaudir d’una meravellosa visió dels Estanys de la Pera.
Aquesta excursió es molt popular per a l’entorn de la petita regió lacustre dels llacs de la Pera, dominada per els emblemàtics cims de Perafita i Monturull, fronterers amb Andorra.
Els dos becs tenen una forma ben diferent: el Perafita és esvelt i redreçat, mentre que el Monturull és més voluminós. L’ascensió a aquests dos cims permet gaudir de la visió dels llacs de la Pera: el petit és molt acollidor i amb els voltants més verds, mentre que el més gran té les vores més accidentades.
Aquesta ascensió ens permet coronar d’un cop dos importants cims del Pirineu català a la frontera amb Andorra: El Monturull (2.761 m) i El Perafita (2.752 m).
DESCRIPCIÓ DE LA RUTA
Ruta parcialment circular d’ascensió als cims del Perafita, el Monturull i el Pic del Coll de la Barra partint del Fornell. Itinerari que ofereix bones panoràmiques del Pirineu cerdà i andorrà i de les valls properes, sense cap dificultat tècnica.
L’itinerari s’inicia a l’aparcament de l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa, on se segueix la ruta marcada amb el nº 1 fins al refugi dels Estanys de la Pera, després de travessar la pista que hi porta a l’alçada de les Pollineres. Seguint a continuació les marques del GR-11, es puja al collet de S. Vicenç, des d’on s’inicia el recorregut pel circ dels estanys de la Pera, des del Perafita fins al Pic del Coll de la Barra. L’única dificultat -si es pot dir així- és la cresta del Perafita al Monturull, on a penes si cal ajudar-se de les mans en algun punt. Són de destacar les magnífiques vistes panoràmiques de què gaudirem durant tota aquesta part del recorregut.
El retorn des del Pic del Coll de la Barra es fa davallant amb fort pendent per un corriol fitat cap a un petit estanyol situat al centre del circ dels estanys de la Pera, tot i que, si es prefereix, es pot fer baixant per una tartera força inclinada però sense problemes, situada entre el Monturull i el Pic del Coll de la Barra.
Prement sobre la imatge podeu accedir al track de l’itinerari:
Algunes fotos del recorregut:
 |
 |
 |
 |
Resum de la sortida d’iniciació a les ferrades.
Com cada any des de la secció de muntanya hem organitzat una sortida d’iniciació al món de les vies ferrades.
Aquest any hem decidit anar a la Ferrada de la Creu de la Roca de Ribes de Freser per fer pràctiques d’iniciació a les ferrades. Aprofitant tant la distància com el temps necessari l’hem fet dues vegades, per repassar la tècnica.
Ha sigut tota una experiència i bones sensacions, aquesta ferrada és molt indicada per començar, perquè té verticalitat, extra ploms, ponts, flanqueig i camí equipat, tot en un en una ferrada.
La valoració ha estat molt positiva i l’hem gaudit. I per rematar-ho una cervesa al bar Gusi de Ribes de Freser per celebrar una sortida perfecta.
Podeu veure el track clicant sobre la imatge:
Podeu veure les fotos de la sortida clicant sobre la imatge:
La Vall de Ribes és un indret que sovint només es coneix com a camí de pas per anar a la Vall de Núria o cap a la Cerdanya. Però és una vall inigualable per practicar els esports de muntanya i aventura, tant a l’hivern com a l’estiu, així com pel turisme gastronòmic amb rutes privilegiades.
Vegeu tota la informació resumida en l’anunci següent:
La via ferrada La Roca de la Creu
La via ferrada Roca de la Creu és una via ferrada d’iniciació situada just darrera del poble de Ribes de Freser. Està formada per dos trams, la via ferrada pròpiament dita i el camí equipat del Castell de Segura. En l’enllaç següent podeu consultar la informació oficial de la via:
I per a una informació més tècnica podeu consultar la descripció de la web DeAndar.com.
Encara que les vies ferrades és una activitat d’aventura molt segura, és imprescindible dur el material adequat i seguir les normes de seguretat a muntanya. Per a tots els que no tingueu cap experiència us recomanem que assistiu a la reunió de la secció el proper dia 12 de juny a les 19 h. També us recomanem que veieu el vídeo següent:
Us hi esperem a tots! No us defraudarà la sortida!
Sortim de Sabadell un grup d’excursionistes en direcció a Sant Llorenç de Morunys.
Després de la parada de rigor per esmorzar i prendre cafè, reprenem el camí i agafem la pista asfaltada que va al Santuari de Lord. Continuem en direcció a l’aparcament de l’Ermita de Sant Serni del Grau, des d’on comencem la ruta, dins un entorn molt bonic de roques conglomerades, plenes de vegetació, i exuberants pins, boixos, alzines i algun roure. Comencem a caminar baixant en direcció a Sant Llorenç de Morunys, el camí va girant cap a la dreta, fins a arribar a un corriol que, amb fort pendent, ens portarà a un coll, on a l’esquerra comença la pujada al primer cim del dia, el Colader, de 1149 m.
Les vistes a l’embassament de la Llosa del Cavall són espectaculars. Un cop a dalt, ja comentem la forta pujada i com es nota la calor, tant d’hora. Es preveu una jornada dura per les altes temperatures previstes. Baixem, desfent el camí fet, fins a arribar al Coll, on haurem de desgrimpar unes roques, en direcció oest, baixant fins a girar en direcció Nord-oest, on el camí ens farà pujar per la roca, fins a un altre coll, on és el Mirador del Colador, que ens porta a l’altra cadena per corriols ombrejats entre boscos.
Arribats a aquest punt i veient que la calor i el ritme ens està endarrerint molt, decidim buscar una via d’escapament, ja que, per arribar al següent punt, el Santuari de Lord, queda una bona pujada, que difícilment tots podrem seguir a bon ritme. Decidim llavors retrocedir fins a la pista que havíem deixat feia una estona, per agafar-la i seguint-la, arribar al camí del Santuari de Lord, que ens portarà pràcticament al punt de sortida. Una sortida curta, de 6.5 km, però intensa, que tots hem gaudit i de ben segur tornarem per acabar-la, quan el temps refresqui. Les condicions de calor extrema ens ha condicionat i hem decidit que ja tornarem. Acabem amb una bona cervesa i agraïts per la bona sortida.
Podeu veure fotografies de la sortida clicant sobre la imatge.
Repetim la sortida a la vall de Lord, programada inicialment pel 26 d’abril i que no es va poder fer per raons climatològiques. És una sortida de primavera per conèixer la Vall de Lord. A continuació teniu l’anunci de la sortida:
DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI
Sortida circular que ens permetrà conèixer l’entorn de la Vall de Lord, les roques conglomerades, els boscos de pins, alzines, roures i boixos. Iniciarem el camí a Sant Serni del Grau, pujarem al cim del Colader (1142), seguirem cap a la Tossa del Santuari, desgrimparem unes roques conglomerades. Seguirem baixant fins a arribar a la pista asfaltada i començar a pujar fins al Santuari de Lord (1189), on a l’ombra dels arbres podem dinar. Prendrem direcció al Mal Pas (pas estret amb un passamà de corda) des d’on tornarem a enfilar fins al Pla de Sòbol, que ens oferirà unes vistes 360 espectaculars i ja iniciarem la tornada a Sant Serni seguint en baixada el GR7.
SANTUARI DE LORD
El Santuari de Lord, pertanyent al municipi de Sant Llorenç de Morunys, es troba situat a dalt de la Mola de Lord (1.150 m.). Tot i que l’actual santuari dati del segle XIX, es té constància de la seva existència des del segle X.
La nostra Història comença l’any 989 on trobem un document de venda, per 300 sous, de la muntanya de l’Hort, amb la Capella de Sta. Maria. Salta a la nostra curiositat pensar, i què hi feia una Capella a Sta. Maria en el massís rocós de Lord? La tradició popular i pietosa, que no la Història, ens respon que la causa va ser la trobada miraculosa d’una imatge de la Verge per part d’un bou, qui va estar gratant el terra amb la pota i bramant, per tres dies consecutius, per fer descobrir al pastor una cova soterrada, on hi havia una bella imatge de Sta. Maria. La notícia, proclamada amb l’autoritat del Prior de St. Llorenç de Morunys, va córrer com el llamp per tota la comarca i aquella bona gent, moguda pel seu amor a la Mare de Déu es va aplegar a la Mola per a contemplar i venerar a tan majestuosa veïna seva que, com tresor amagat, honrava les seves terres. No van trigar a construir un altar on col·locar la imatge trobada i tot seguit una petita capella d’una sola nau. La petició fervorosa del poble davant el comte d’Urgell, propietari dels terrenys, i la desinteressada col·laboració de les gents en la construcció, va permetre parlar de la primera església dedicada a la Verge de Lord. Poc després es deuria construir una casa, doncs ve citada a l’esmentada venda del 989.
L’increment en els segles següents a la devoció a la Verge Bruna de Lord es veu reflectit en les donacions i beneficis que consten en registre. Cases i terrenys adjacents passen, com a donació, a ser propietats del Santuari.
També l’afluència de devots i pelegrins deuria ser considerable, doncs al S. XIV se’ns parla que als capellans del Santuari se’ls denomina “administradors”. En aquest temps encara no existia la Diòcesi de Solsona, Lord estava sota el vast territori de la Diòcesi d’Urgell, malgrat això hi havia “capellans”, cosa que indica que la “feina” litúrgica i espiritual reclamava ser atesa per un o més clergues, i si se’ls denomina “administradors” és que també deurien tenir que fer més de quatre números.
El potencial econòmic del Santuari al S. XV sembla que era el suficientment fort com per a pensar en la construcció d’un nou temple, fóra el segon que tenia la Verge.
La seva descripció la trobem en el llibre del Sr. Coromines, ens diu: “era d’una sola nau, amb sis altars laterals, tres a cada costat. La imatge de la Mare de Déu presidia al fons de l’altar major, des d’una magnífica fornícula situada al mig del retaule. Aquest retaule contenia també deu imatges daurades i cinc quadres a l’oli amb representacions bíbliques”. Corrien temps de pau a finals del S. XV i per tant de prosperitat i se’n va beneficiar el Santuari amb nombrosos donatius.
A finals del S. XVI el Rei Felip II demana a Roma la creació d’una nova Diòcesi, la de Solsona, doncs la d’Urgell és massa vasta per a poder controlar la penetració del protestantisme en el seu Regne.
Abans, però, d’aquest fet se’n produeix un altre de notable. L’any 1587 es fa càrrec del Santuari una Comunitat de PP. Dominics.
No coneixem els motius que portaren als dominics dalt la Mola, potser servir de baluard fronterer contra l’amenaça protestant? No ho sabem, el que sí és cert que va ser un temps de benedicció pel Santuari, tant espiritual com material.
Cada dia, en el temple, es cantaven els goigs i la Salve després del St. Rosari. I les Completes, els dissabtes i vigílies de les festes de la Mare de Déu eren cantades. A més de la predicació de la paraula de Déu i regularitat de les funcions que sols una Comunitat religiosa pot donar.
En l’aspecte material es van acabar algunes capelles laterals de l’església i es van renovar part de les parets exteriors, sens oblidar la recopilació exhaustiva que van fer dels papers i documentació que fins aleshores posseïa el Santuari. Al Santuari trobem la notícia que els devots de la Verge podien seguir venerant-la en una capella pròpia a la parròquia de St. Llorenç.
Els anys passaven i la casa de la Mare seguia derruïda. Aquest dol gemegava des del fons del cor dels seus fidels que veient que els temps eren difícils i la pobresa s’estenia per tota la Comarca, no pensaven en una recuperació prompta del Santuari. Però allò que és impossible per als homes no ho és per a Déu. Vet aquí que el Sr. Esteve Monegal, persona, pel que va demostrar, de gran pietat, va posar els seus recursos econòmics, que no eren pocs, a disposició per a començar la reconstrucció del Santuari.
Calia, primer de tot, recuperar els terrenys confiscats per l’Estat, cosa que es va fer i a no poc preu! El terreny estava recuperat i els ànims dispostos, podien començar les obres del que és avui el Santuari de Lord.
El Dr. J. Coromines, contemporani d’aquests fets i molt probable testimoni ocular, ens narra en unes pàgines emotives com i quin relleu va tenir la festa de la col·locació de la primera pedra del nou Santuari. Cal llegir-les amb la devoció que van ser escrites per fer-se idea de la rellevància del moment, amb presència de les autoritats civils i religioses i amb una impressionant participació de tots els pobles de la Comarca. Era el 19 d’agost de 1867.
L’arribada de la llum elèctrica al 1989 i la construcció d’una canonada per a la conducció d’aigua corrent al 1999, van aconseguir fer arribar al Santuari als temps moderns.
La construcció d’una residència per a religioses i un nou edifici amb quadra per al bestiar i un paller i taller a sobre d’aquesta planta coronen les edificacions realitzades en aquests darrers anys d’història del Santuari.
A l’any 2007 es comença l’obra més important de restauració dels edificis del Santuari: fer la teulada nova i habilitar la segona planta de la Casa-Residència amb unes habitacions i instal·lacions com per poder-hi allotjar possibles visitants, el que avui en dia s’ha convertit en l’Hostatgeria Religiosa de Lord.
L’any 2011, just 40 anys després de l’arribada del P. Jordana al Santuari, es va escometre la restauració de l’Església. Es van refer els quasi 600 m2 de la teulada, es van consolidar els contraforts de l’església i dintre del temple es van repicar parets, reforçar els arcs de la nau principal, es van col·locar sis noves vidrieres a les naus laterals del temple, es va fer nova la instal·lació elèctrica, es va reparar la roseta del cor i es va pintar tota l’església.
Per tots aquests beneficis i benediccions que la Verge ha atorgat al seu Santuari al llarg d’aquests anys, en volem donar gràcies i convidar a qui ho llegeixi a que també ho faci. Que Ella segueixi vetllant i beneint aquestes terres des de la seva talaia de Lord.
Unes quantes fotos de la Vall de Lord:
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Prement sobre la imatge podeu accedir al track de l’itinerari proposat:
Sortida amb certa incertesa meteorològica per l’estat de la neu i gel a la ruta d’ascensió al Pic d’Eina. Pensem que la vessant Nord estarà carregada de neu i plaques de gel, així que hem decidit carregar piolet i grampons per no tenir problemes. Hem trobat força neu molt abans del Coll d’Eina, per aquest motiu hem decidit pujar amb grampons i amb atenció, ja que la neu no es habitual en aquestes dates, i hem arribat al cim amb molta congesta. La tornada l’hem fet baixant pel dret per anar a trobar el camí de pujada més avall.
Sortida amb bon temps i bona companyia de la secció de muntanya de la UES.
El Pic d’Eina és una muntanya de 2.789,2 metres que es troba entre els termes municipals de Queralbs de la comarca del Ripollès i comunals d’Eina, de la de l’Alta Cerdanya, i de Fontpedrosa, de la del Conflent (Catalunya del Nord, els dos darrers).
EL POBLE D’EINA
Eina (en francès Eyne) és una comuna de la Catalunya del Nord, a la comarca de l’Alta Cerdanya. Administrativament, pertany a l’Estat francès. És un vilatge conegut per la Reserva Natural Nacional de la Vall d’Eina. Segons en Joan Corommines, l’origen del topònim Eina és basc. Procedeix del basc ezne (llet). Precisament els documents medievals donen sovint la forma Esna com a nom del poble.
Prement sobre la imatge podeu accedir a l’àlbum de fotos de la sortida:
Prement sobre la imatge podeu accedir al track de l’itinerari:
El Pic d’Eina és una muntanya de 2.789,2 metres que es troba entre els termes municipals de Queralbs de la comarca del Ripollès i comunals d’Eina, de la de l’Alta Cerdanya, i de Fontpedrosa, de la del Conflent (Catalunya del Nord, els dos darrers), (Viquipèdia).
A continuació teniu l’anunci de la sortida:
EL POBLE D’EINA
Eina (en francès Eyne) és una comuna de la Catalunya del Nord, a la comarca de l’Alta Cerdanya. Administrativament, pertany a l’Estat francès. És un vilatge conegut per la Reserva Natural Nacional de la Vall d’Eina. Segons en Joan Corommines, l’origen del topònim Eina és basc. Procedeix del basc ezne (llet). Precisament els documents medievals donen sovint la forma Esna com a nom del poble.
Situada a llevant del poble i uns 250 metres més enlaire, trobem la urbanització Eina 2600 que és una extensió moderna del poble d’Eina, a partir de l’Espai Cambra d’Ase. És una urbanització bastant gran de xalets, amb algunes instal·lacions d’esquí, unes cap al sud-est i d’altres cap al sud, les quals travessen el Bosc d’Eina.
La Reserva Natural Nacional de la Vall d’Eina va ser declarada el 18 de març de 1993, protegeix la part superior de la Vall d’Eina per la riquesa de valors florístics d’aquesta contrada. Forma part del Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans i és íntegrament dins del terme comunal d’Eina, a l’Alta Cerdanya, de la Catalunya del Nord. Sobrenomenada la “Vall de les Flors” a causa de la seva notable diversitat ecològica, especialment a les plantes. Fins ara, s’han identificat 500 plantes i, entre elles, moltes són endèmiques, rares i estan protegides.
ITINERARI
Començarem a caminar des del mateix poble d’Eina, a l’aparcament de l’avinguda del Capcir. Seguim el camí de Núria en direcció sud. Seguirem aquest camí pel marge esquerra del riu Ribera d’Eina i fins al fons de la vall d’Eina. El pendent és constant entre el 8 i el 10% fins al fons de la vall, on ja podem veure el pic d’Eina que tanca el circ per la cara sud. El camí segueix per la dreta de la vall, fent ziga-zagues, fins arribar al coll d’Eina. Haurem fet poc més de 9 km i +900 m de desnivell positiu. Seguim a llevant per la carena fins al proper pic d’Eina (2789 m). Des d’aquí dalt tenim unes magnífiques vistes del circ de Núria i les muntanyes que l’envolten (Puigmal, Segre, Finestrelles, Noufonts, Noucreus,…); cap el nord la Torre d’Eina (2831 m) i la Cambra d’Ase (2750 m). La ruta no té cap dificultat tècnica.
La tornada la farem desfent el mateix camí.
A continuació teniu unes quantes fotos de l’itinerari:
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Prement sobre la imatge podreu accedir al track de la ruta:
Sortida de primavera per conèixer la Vall de Lord. A continuació teniu l’anunci de la sortida:
DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI
Sortida circular que ens permetrà conèixer l’entorn de la Vall de Lord, les roques conglomerades, els boscos de pins, alzines, roures i boixos. Iniciarem el camí a Sant Serni del Grau, pujarem al cim del Colader (1142), seguirem cap a la Tossa del Santuari, desgrimparem unes roques conglomerades. Seguirem baixant fins a arribar a la pista asfaltada i començar a pujar fins al Santuari de Lord (1189), on a l’ombra dels arbres podem dinar. Prendrem direcció al Mal Pas (pas estret amb un passamà de corda) des d’on tornarem a enfilar fins al Pla de Sòbol, que ens oferirà unes vistes 360 espectaculars i ja iniciarem la tornada a Sant Serni seguint en baixada el GR7.
SANTUARI DE LORD
El Santuari de Lord, pertanyent al municipi de Sant Llorenç de Morunys, es troba situat a dalt de la Mola de Lord (1.150 m.). Tot i que l’actual santuari dati del segle XIX, es té constància de la seva existència des del segle X.
La nostra Història comença l’any 989 on trobem un document de venda, per 300 sous, de la muntanya de l’Hort, amb la Capella de Sta. Maria. Salta a la nostra curiositat pensar, i què hi feia una Capella a Sta. Maria en el massís rocós de Lord? La tradició popular i pietosa, que no la Història, ens respon que la causa va ser la trobada miraculosa d’una imatge de la Verge per part d’un bou, qui va estar gratant el terra amb la pota i bramant, per tres dies consecutius, per fer descobrir al pastor una cova soterrada, on hi havia una bella imatge de Sta. Maria. La notícia, proclamada amb l’autoritat del Prior de St. Llorenç de Morunys, va córrer com el llamp per tota la comarca i aquella bona gent, moguda pel seu amor a la Mare de Déu es va aplegar a la Mola per a contemplar i venerar a tan majestuosa veïna seva que, com tresor amagat, honrava les seves terres. No van trigar a construir un altar on col·locar la imatge trobada i tot seguit una petita capella d’una sola nau. La petició fervorosa del poble davant el comte d’Urgell, propietari dels terrenys, i la desinteressada col·laboració de les gents en la construcció, va permetre parlar de la primera església dedicada a la Verge de Lord. Poc després es deuria construir una casa, doncs ve citada a l’esmentada venda del 989.
L’increment en els segles següents a la devoció a la Verge Bruna de Lord es veu reflectit en les donacions i beneficis que consten en registre. Cases i terrenys adjacents passen, com a donació, a ser propietats del Santuari.
També l’afluència de devots i pelegrins deuria ser considerable, doncs al S. XIV se’ns parla que als capellans del Santuari se’ls denomina “administradors”. En aquest temps encara no existia la Diòcesi de Solsona, Lord estava sota el vast territori de la Diòcesi d’Urgell, malgrat això hi havia “capellans”, cosa que indica que la “feina” litúrgica i espiritual reclamava ser atesa per un o més clergues, i si se’ls denomina “administradors” és que també deurien tenir que fer més de quatre números.
El potencial econòmic del Santuari al S. XV sembla que era el suficientment fort com per a pensar en la construcció d’un nou temple, fóra el segon que tenia la Verge.
La seva descripció la trobem en el llibre del Sr. Coromines, ens diu: “era d’una sola nau, amb sis altars laterals, tres a cada costat. La imatge de la Mare de Déu presidia al fons de l’altar major, des d’una magnífica fornícula situada al mig del retaule. Aquest retaule contenia també deu imatges daurades i cinc quadres a l’oli amb representacions bíbliques”. Corrien temps de pau a finals del S. XV i per tant de prosperitat i se’n va beneficiar el Santuari amb nombrosos donatius.
A finals del S. XVI el Rei Felip II demana a Roma la creació d’una nova Diòcesi, la de Solsona, doncs la d’Urgell és massa vasta per a poder controlar la penetració del protestantisme en el seu Regne.
Abans, però, d’aquest fet se’n produeix un altre de notable. L’any 1587 es fa càrrec del Santuari una Comunitat de PP. Dominics.
No coneixem els motius que portaren als dominics dalt la Mola, potser servir de baluard fronterer contra l’amenaça protestant? No ho sabem, el que sí és cert que va ser un temps de benedicció pel Santuari, tant espiritual com material.
Cada dia, en el temple, es cantaven els goigs i la Salve després del St. Rosari. I les Completes, els dissabtes i vigílies de les festes de la Mare de Déu eren cantades. A més de la predicació de la paraula de Déu i regularitat de les funcions que sols una Comunitat religiosa pot donar.
En l’aspecte material es van acabar algunes capelles laterals de l’església i es van renovar part de les parets exteriors, sens oblidar la recopilació exhaustiva que van fer dels papers i documentació que fins aleshores posseïa el Santuari. Al Santuari trobem la notícia que els devots de la Verge podien seguir venerant-la en una capella pròpia a la parròquia de St. Llorenç.
Els anys passaven i la casa de la Mare seguia derruïda. Aquest dol gemegava des del fons del cor dels seus fidels que veient que els temps eren difícils i la pobresa s’estenia per tota la Comarca, no pensaven en una recuperació prompta del Santuari. Però allò que és impossible per als homes no ho és per a Déu. Vet aquí que el Sr. Esteve Monegal, persona, pel que va demostrar, de gran pietat, va posar els seus recursos econòmics, que no eren pocs, a disposició per a començar la reconstrucció del Santuari.
Calia, primer de tot, recuperar els terrenys confiscats per l’Estat, cosa que es va fer i a no poc preu! El terreny estava recuperat i els ànims dispostos, podien començar les obres del que és avui el Santuari de Lord.
El Dr. J. Coromines, contemporani d’aquests fets i molt probable testimoni ocular, ens narra en unes pàgines emotives com i quin relleu va tenir la festa de la col·locació de la primera pedra del nou Santuari. Cal llegir-les amb la devoció que van ser escrites per fer-se idea de la rellevància del moment, amb presència de les autoritats civils i religioses i amb una impressionant participació de tots els pobles de la Comarca. Era el 19 d’agost de 1867.
L’arribada de la llum elèctrica al 1989 i la construcció d’una canonada per a la conducció d’aigua corrent al 1999, van aconseguir fer arribar al Santuari als temps moderns.
La construcció d’una residència per a religioses i un nou edifici amb quadra per al bestiar i un paller i taller a sobre d’aquesta planta coronen les edificacions realitzades en aquests darrers anys d’història del Santuari.
A l’any 2007 es comença l’obra més important de restauració dels edificis del Santuari: fer la teulada nova i habilitar la segona planta de la Casa-Residència amb unes habitacions i instal·lacions com per poder-hi allotjar possibles visitants, el que avui en dia s’ha convertit en l’Hostatgeria Religiosa de Lord.
L’any 2011, just 40 anys després de l’arribada del P. Jordana al Santuari, es va escometre la restauració de l’Església. Es van refer els quasi 600 m2 de la teulada, es van consolidar els contraforts de l’església i dintre del temple es van repicar parets, reforçar els arcs de la nau principal, es van col·locar sis noves vidrieres a les naus laterals del temple, es va fer nova la instal·lació elèctrica, es va reparar la roseta del cor i es va pintar tota l’església.
Per tots aquests beneficis i benediccions que la Verge ha atorgat al seu Santuari al llarg d’aquests anys, en volem donar gràcies i convidar a qui ho llegeixi a que també ho faci. Que Ella segueixi vetllant i beneint aquestes terres des de la seva talaia de Lord.
Unes quantes fotos de la Vall de Lord:
|
|
|
|
|
|
Prement sobre la imatge podeu accedir al track de l’itinerari proposat: