• « 04/2020 » loading...
    Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    30
    31
    1
    2
    3
    4
    5
    6
    7
    8
    9
    10
    11
    12
    13
    14
    15
    16
    17
    18
    19
    20
    21
    22
    23
    24
    25
    26
    27
    28
    29
    30
    1
    2
    3
Home / Senders

Senders

Escriu el teu email per subscriure’t al blog de la secció de senders i rebre notificacions per correu de noves entrades

Email *

Selecciona el grup o grups *
senders
Senders dissabte
Senders diumenge

Privacitat – Avís legal

Caminar, gaudir del paisatge sense presses, arribar a racons desconeguts, trepitjar-ne d’altres ja recorreguts tornant-los a descobrir, compartir, conversar, escoltar el silenci…

Tot això i més és el que pretenem recorrent senders.

Senders de Gran i Petit Recorregut i Senders Locals que han estat pensats i marcats per tal de facilitar les caminades.

A la nostra secció tenim dos grups que fem dues programacions cada curs: “Els Senders de dissabte” i “Els Senders de diumenge”.

Cada un dels grups prepara una excursió al mes i acomiadem la temporada amb una “Sortida Sorpresa” conjunta.

A vegades seguim les diferents etapes d’un Sender de Gran Recorregut, d’altres ens centrem en una zona determinada.

Dues setmanes abans de cada sortida s’obren les inscripcions. Tothom s’hi pot inscriure

Per a més informació: senders@ues.cat

Resenya de l’etapa:

Aquesta és la darrera etapa del GR 177, sender circular per la comarca del Moianès, que ens ha permès conèixer i gaudir d’aquesta comarca.

El Moianès està en un altiplà amb una altura sobre el nivell del mar que oscil·la entre els 600 i els 900 metres.

La primera construcció que trobarem avui és el Mas de Sant Miquel, casa del s. XVIII, recentment restaurada respectant l’original. A  pocs metres de la casa hi ha la capella romànica que dóna nom al mas.

Després del Mas Rovira trobarem Sant Vicenç de Vilarassau,  església del S. XII, de pur estil romànic català que centrà l’activitat parroquial d’aquelles contrades. El conjunt de l’església està enlairada respecte al mas.

A la fondalada creuarem el torrent de les canyisses, que va a parar a La riera de Malrubí. Aquest torrent neix a l’extrem nord del terme de Moià, passa pel Bages i s’aboca a un afluent del Llobregat. El travassarem unes 7 vegades. El dia que vam preparar aquesta sortida, una setmana després del Glòria vàrem trobar aigua. Avui espero que no que n’hi trobem, ja que fa molts dies que no plou.

Seguidament hi ha el Molí del Perer.  L’edifici que alberga el molí està en força bon estat. A l’exterior se n’observen dues basses, així com un pou i el desguàs del molí.

La creació de la comarca

El Moianès va ser sostvegueria del 1202 al 1716, que la va perdre amb el decret de Nova Planta.

Tradicionalment, alguns habitants del Moianès havien desitjat que se’ls considerés comarca administrativa, amb capital a Moià. La Comarca va ser aprovada el 15 d’abril de 2015 pel Parlament de Catalunya.

Una explicació més àmplia de la creació d’aquesta comarca està en l’apartat de la primera etapa d’aquest sender: Moià – Calders.

La Comarca

Els deu municipis, Santa Maria de L’Estany, Santa Maria d’Oló, Moià, Calders, Monistrol de Calders, Granera, Castellterçol, Sant Quirze Safaja, Castellcir i Collsuspina, que constitueixen la comarca apareixen ja documentats a la fi del segle IX i al X.

Els pobles del Moianès es caracteritzen per ser pobles de petita dimensió però amb una tradició d’estiueig molt arrelada, gràcies a la seva climatologia i a la seva bona ubicació estratègica; prou a la vora per desplaçar-s’hi  en una hora des de l’Àrea metropolitana i prou lluny perquè no es massifiqui i perdi els principals valors que la caracteritzen, és a dir, el seu medi natural, la seva  tranquil·litat i la seva qualitat de vida. Així doncs, el número de població es duplica els caps de setmana i a l’estiu a conseqüència del gran nombre de segones residències al Moianès.

cartell2020-05

Resenya de la sortida: GR 177, de Castellcir à l’Estany

 Bon día! Avui ens retrobem per coneixer un tros més del Moianès, caminarem per un entorn força rural. Esmorzarem a Castellterçol i tornarem a pujar al autocar que ens durà fins a Castellcir on varem acabar el passat 11 de gener.

CASTELLCIR:

És un poble i municipi del Moianes que fins el 2015 fou adscrit administrativament al Vallés Oriental. Les primeres referències històriques, es poden trobar cap a l’any 1000, en diferents extractes documentals de l’arxiu de l’antic monestir de Sant Benet de Bages. Està situat al extrem oriental del Moianès. Formen el terme,  les antigues parróquies de Sant Andreu de Castellcir, Santa Coloma de Sasserra, que s’estenia també pels actuals termes municipals de Balenyà, Moià i Centelles, la Vall de Marfà (antiga parroquia de Sant Pere de Marfà), i alguns masos de Sant Quirze de Safaja. Fins al darrer terç del segle XX era un municipi rural d’hàbittat dispers, sense cap més nucli de poblacio aglutinat que quatre cases arrenglerades al carrer de l’Amargura (ara Major), on ara hi ha la Casa de la Vila, l’esglèsia parroquial actual amb la casa rectoral i les dependències parroquials anexes, el CEIP La Popa i els comerços del poble, a l’entorn de les places de l’Era i de Santa Maria.

L’antic nucli de la població és al fons de la vall de la riera de Castellcir. A aquesta unitat parroquial hi pertanyien diverses masies, entre elles, Mas Torroella, el Vilardell, Cal Fantasía, Cant Sants, el Bosc, la Talladella…

LA PENYORA és,  juntament amb el Solà del Boix, la Roureda i el Prat, una de les urbanitzacions en què s’ha organitzat modernament la població de Castellcir. És a llevant del Camí de Collsuspina. És en una carena entre la Riera de Santa Coloma i el torrent del Soler, al límit del poble rural de:

Santa Coloma Sasserra, la parròquia ocupa tota la meitat septentrional del terme, però actualment està molt poc poblada. Al voltant de l’esglèsia romànica hi ha l’antiga Rectoria i la casa del Giol custodiada per un gran roure. A aquesta unitat medieval i pertanyen, Serracaixeta, la Torre de Serracaixeta, les Berengueres i el Bonifet, a més d’altres masos actualment desapareguts.

A la part oriental-central del terme hi trobem el Castell de la Popa (per la forma de la roca), i el bosc de la Sauva Negra.

Pero nosaltres anirem en direcció a:

COLLSUSPINA:

Asdcrit administrativament fins al 2015 a la comarca d’Osona, Nasqué en un territori depenent de la parròquia de Sant Andreu de Tona. La població actual  es formà al Coll de l’Espina en el camí ral de Manresa à Vic. El coll rebia aquest nom perqué eren terres de l’important masia de l’Espina. El territori el formen 3 unitats: Collsuspina, Les Casetes, Raval Picanyol.

Creuada Collsuspina la ruta ens portarà cap el Más i Coll de Nualard,  A prop veurem  Sant Cugat de Gavadons,  esglèsia del segle X.

Una vegada passat el Collet de Mas Güell, trobem una cruïlla, LA CREU VERMELLA. Aquí coincideix el GR 3, que ve de Moià.  Agafem el camí de la dreta.  i damunt nostre, veurem una estructura blanca: és l’Observatori astrònomic de la Monjoia, que pertanyia a l’Agrupació Astrònomica de Sabadell i que el 1998 s’hi va descobrir un asteroide del cinturó principal.

Desprès del collet de la Caseta Alta,  passarem pel costat del cim més alt del Moianès,  el Puig Rodó de 1050 m alt, A pocs metres del camí s’hi troba el Dolmen de Puig Rodó, és tracta d’una bonica galeria amb cambra sepulcral. A la part superior de la llosa hi ha gravada una creu. Segons explica la llegenda: per les nits sortía de l’interior una dona gran vestida de negre amb una cort de porcs també negres. Els pagesos de la zona, espantats van anar a buscar al rector de l’ermita de Ferrerons perque beneïs el dolmen, diuen que va grabar en la llosa superior una creu i que des d’aleshores mai mes es veié la vella ni els porcs.

A partir d’aquí el camí descendeix cap a L’Estany. En un revolt del camí ja podrem contemplar la població i el seu monestir. La major part del terme municipal està formada per la plana on hi havia hagut un estany, ja desaparegut. En époques de forta secada, les aigues baixaven de nivell i creaven aiguamolls que formaven un bon entorn per les aus.

En 1554 l’abat Carles de Cardona, manà ampliar el sistema de recs i canals per tal d’escorrer les aigues. La intenció era evitar que les aigues estancades fes proliferar insectes que escampesin epidèmies de paludisme. En aquells temps és creia que els habitants de l’entorn enmalaltien per culpa de l’insalubritat de l’aigua. D’altra banda interessava ampliar les terres de conreu. La mina tal com la coneixem ara va ser construïda entre el 1734 i el 1737 per decisió dels canonges. És construï amb pedra seca d’uns 425 metres de llargada.

Tot i aixis l’antiga conca lacustre és torna a entollar en époques de grans pluges.

Cap el 1080, una petita comunitat de canonges s’establí a l’indret per viure segons la Regla de sant Agustí, aquesta comunitat prosperà i aixecaren  el monestir d’origen romànic de SANTA MARIA DE L’ESTANY. Al seu redòs s’anà agrupant el poble.

Desde fa 3 segles, el monestir es la seu de la parròquia de L’Estany. Del monestir medieval, en resten, l’esglèsia, les sales del museu  i sobretot el seu extraordinari claustre romànic, joia de l’escultura religiosa de nivell internacional

FOTOS:

Si voleu veure les fotos de la sortida, cliqueu aqui:

etapa4
mapa_etapa_4

4ª Etapa.- De Castellterçol a Castellcir 

Avui els nostres pasos ens han de portar de Castellterçol a Castellcir, en una etapa de 18’48 km.

Arribem a Castellterçol i l’autocar ens deixa al costat del bar on esmorzarem . Un cop esmorzats i el matí aixecat, comencem a caminar cap anar a trobar el nostre camí.

Seguirem pel Passeig del Castell de Castellterçol. El Castell de Sant Miquel o de Castellterçol és un edifici fundat pel canonge Terçol, home de confiança del comte de Barcelona Guifré el Pilós i ja es troben documents que l’anomenen a l’any 898.  Al seu costat es va edificar l’ermita de Sant Miquel. La seva funció era militar, ja que està situat en un lloc de pas entre el Moianès i la plana del Vallès, i a l’estar construït damunt un turó permetia controlar les anades i vingudes dels veïns i forasters. Amb el pas del temps, i els diferents canvis de propietaris el Castell va perdre la seva funció militar i va quedar com a mas. Actualment als camps del voltant s’hi cultiven plantes ornamentals.

Deixarem enrere el Castell i continuarem el nostre camí que comença a enfilar-se pel Serrat de les Pedres. Passarem per davant de la masia Ricart.

Arribarem a l’ermita de Sant Julià d’Uixols,  Es tracta d’una església romànica, situada entre els termes municipals de Granera i Gallifa, tot i que està ubicada a Castellterçol. L’únic element original que es conserva de la seva construcció és el campanar. Va patir un incendi el 1975, i ja no s’ha tornat a realitzar cap obra de reforma posterior, restant des de llavors abandonada. En el seus temps s’hi realitzaven processons per combatre la sequera on les poblacions dels voltants portaven les relíquies dels sants i es feien misses i sermons.

Continuarem el nostre camí  que fa baixada i en poca estona assolirem el collet de Matafaluga, situat a 880m. d’alçada i continuarem cap el Collet dels Termes. Arribarem al pas de la carretera i entrarem a les terres del Pinar del Badó, urbanització que pertany al terme municipal de Sant Quirze de Safaja

Seguim  el riu Tenes arribarem a la resclosa del mateix riu amb una vegetació de ribera amb pollancres, oms,  així com una fauna amb ánecs collverd, bernat pescaire , el bluet i fins i tot diuen que es va recuperar la llúdriga. El riu Tenes és el que forma la cascada de Sant Miquel del Fai i més avall, desemboca al riu Besós.

Continuarem fent camí pel Torrent del Bosc i travessant rierols amb poca aigua  passem a prop de la masia Vilardell , que no la veiem i a prop del Molí del Bosc  travessarem el riu Tenes.

Finalment ens enfilarem cap Castellcir , passant per davant d’alguna masia com Can Sants i de lluny ens acompanyarà l’antiga esglèsia parroquial de Sant Andreu de Castellcir. Té cementiri propi i fou erigida a la 2na meitat del segle XI. L’edifici está modificat i dels absis originals resta tan sols el del cantó Nord. Corona al frontis una torre – campanar,  és de planta quadrada.

VOCALS: Ana Mª Lozano i Julià Perea

Recordar normes: no sobrepassar el que porta la sortida, no quedarse per darrera de la escombra, no tocar fletxes. Deixar motxilla a peu de camí en cas de necessitat

FOTOS

Si voleu veure les fotos de la sortida (Jesús Piedrafita), cliqueu aqui.

Si en voleu veure mes d’En Fidel Figuerola, cliqueu aqui.

cartel etapa 3
mapaetapa03

Descripció ruta.  GRANERA – CASTELLTERÇOL  

L’autocar ens deixa en Castellterçol on esmorzarem i desprès ens portarà a Granera, on comença la sortida.

L’excursió començarà a Granera, al Barri del Castell, a 760 metres d’altitud. La carretera asfaltada acaba en aquest poble del Moianès; a un costat és veu l’absis de l’església de Santa Cecília, a l’altre és dominat per la presència imposant del castell (te les parets exteriors intactes i a dins hi ha un palau gòtic, no gaire ben conservat i l’edifici resta tancat: la clau d’accés la te l’alcalde). Encara més enllà, la parroquial, Sant Martí te l’absis romànic. Sortirem del poble seguint el GR 177 que puja entre la Torre i les cases del poble, voltant el Pedró i cap al collet de Comellons; començarem a baixar; davant hi ha el Castellar, l’altre punt més alt de la serra. Voltem per l’esquerra la casa de

La Manyosa (725 metres). Poc més enllà el camí volta a l’esquerra i planeja per la baga de Vilanova de pins i roures i havent deixat a sota la casa de Vila-rúbia, baixem fins a

 La Sala (580 metres). Gran masia que ocupa el lloc del Castellet, citat l’any 949. Molt a la vora hi ha l’església de Sant Llogari que només conserva l’absis del seu origen romànic. Ara el camí voreja la riera fins a

La Palanca de la Sala (580 metres). Per aquí, a l’unir-se els torrents del Criac i de Vilanova es forma la riera de Sant Joan: l’aigua anirà al Llobregat. Voregem l’enasprat puig de Mira i arribem a

Vilanova (670 metres) important masia.  Deixarem el fons de la vall i comencem a remuntar la carena entre els torrents que hem creuat abans.

La Serreta (670 metres). Passarem per unes runes. Traspassem el pla de la Garra i anem deixant a l’esquerra les Roques del Vilet.

 El Vilet (730 metres) al costat d’una font. Fent uns revolts traspassem el torrent de l’Argemira.

 L’Argemira (720 metres). El camí va en direcció nord entre la vall del torrent de la Codina,  que passa a tocar la font de la Codina i arriba a

La Codina (680 metres). Passada la casa, girem a la dreta, després va cap al sud fins a traspassar el

Coll de Sant Fruitós o la Creueta (785 metres) obert sobre Castellterçol. Baixem voltant el barri de Capdemunt de la Vila i trobem la Carretera (780 metres) i  i també veiem pins pinyers

Vegetació

La vegetació de la comarca conserva alguns elements submediterranis força rars a la resta del territori català. És predominantment forestal, dominada per les pinedes de pi roig i pinassa i les rouredes seques de roure martinenc en procés de regeneració. Aquest paisatge forestal es completa amb un mosaic de camps de conreu i prats de pastura (sobretot petits camps de cereals de secà) de gran interès per a la diversitat biològica.

Llocs d’interès per visitar en Castellterçol

– Museo Prat de la Riba. Depen del Museo d’Història de Catalunya

– Castell de Castellterçol: Sant Miquel És una fortificació per a ús militar de l’Edat Mitjana.

Pous de glaç situats als afores del poble

per als GPS maníacs:

Si voleu descarregar-vos el track de l’etapa, cliqueu aquí.

Un cop descarregat, s’ha de descomprimir

 

 

FOTOS DE LA SORTIDA.

Si voleu veure les fotos d’en Jesús Piedrafita, cliqueu aquí.

cartell9112019
mapa9112019

GPS MANÍACS

Si voleu descarregar el track, cliqueu aquí

RESSENYA DE L’ETAPA CALDERS – GRANERA

L’autocar ens deixarà en Sant Fruitós de Bages , on esmorzarem.

A continuació l’autocar en portarà a Calders , on começem la sortida. El municipi de Calders és situat al cantó sud-oest de l’altiplà del Moianès que separa les planes de Vic i del Bages.

 Es troba travessat de punta a punta (13 Km.) per la carretera de Manresa a Vic, hereva de l’antiga Strata Francisca, seguint en bona part un traçat paral·lel al riu Calders, i d’amplada per la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès.

Després de sortir del poble, travessem la carretera N-141-C i anem a parar al Mirador de Calders on podem gaudir de una magnífica panoràmica del Castell de Calders i la Serra de les Abrines.

El Castell de Calders corona un petit puig cònic de 469 m, antigament envoltat per un meandre de la riera de Calders, la qual més tard va variar el curs. Vist des de la població, aquest castell sembla enclotat i poc apte per a la defensa; es manté dreta la torre, mig malmesa, i encara hi ha notables restes de muralles i una construcció que s’adjudica a l’antiga capella de Santa Maria del Castell.

Hem d’atravessar la Riera de Calders, i pujarem a Sant Pere Martír.

Sant Pere Màrtir és una petita ermita del segle XVIII del terme municipal de Monistrol de Calders, al Moianès.

És a la part central del terme municipal, a prop i a ponent de Monistrol de Calders, al caire de l’altiplà de Mussarra, damunt del Pla de la Llandriga i del poble de Monistrol de Calders.

Baixem fins a Monistrol de Calders

Monistrol de Calders és un poble, cap del municipi del mateix nom, adscrit al Bages, però pertanyent a la comarca del Moianès la comarca del Moianès, molt reivindicada des de fa temps pels moianesencs. És a l’extrem sud-occidental de l’altiplà del Moianès, a prop del Pla de Bages a la zona de Navarcles i Artés, i del massís de Sant Llorenç del Munt, format per la Mola i el Montcau. Eclesiàsticament la seva parròquia és adscrita a l’arxiprestat del Moianès (Bisbat de Vic), i al Partit Judicial i Administració d’Hisenda de Manresa.

Després de més de 3 Km arribem al Dolmen del Pla de Trullars.

El Dolmen del Pla de Trullars, el nom més apropiat per al qual fóra Dolmen de Trullars, és una construcció feta amb grans pedres a l’època neolítica. És un megàlit del tipus de cambra simple, de mida força gran. Aquests tipus de sepulcres pertanyen a l’Edat de Bronze, entre el 2000 i el 1500 aC.

Es tracta d’un dolmen de cambra simple, diferenciat d’estructures megalítiques més complexes, amb una caixa de planta rectangular i amb grans lloses falcades a terra, amb una altra a sobre com a coberta de la cambra sepulcral, el lloc d’enterrament. Al voltant de la cambra hi havia un túmul de terres i pedra de planta circular.

Finalment arribem a Granera fins a la plaça  Mirador de Cucut i Esglèsia de Santa Cecilia.

FOTOS DE LA SORTIDA

Si voleu veure les fotos de la sortida, cliqueu aquí

CARTELL19-20-01
mapa19-20-01

Resenya de la sortida:

Enguany farem el GR 177, un sender circular per la comarca del Moianès.

Orígens històrics de la comarca:

La sotvegueria del Moianès del 1202 al 1716

Ja des del 1202 hi ha en funcions un veguer de Moià, que administrava justícia independentment dels castlans del terme del castell de Clarà, que l’envoltava. El 1305 es considerava encara inclosa en la vegueria de Bages. Després d’una sèrie de vendes i d’empenyoraments (1289-1384) la sotsvegueria de Moianès obtingué una certa independència, confirmada per Joan I el 1393, quan concedí a Moià el dret de carreratge de Barcelona; el 1394 el rei decretà que la sotsvegueria de Moià i del Moianès fos sotmesa a la vegueria de Barcelona. Felip II donà, el 1567, més autonomia a la sotsvegueria i li uní els pobles de Calders, Monistrol de Calders i Viladecavalls. A la seva extinció pel decret de Nova Planta (1716), Moià i la seva sotsvegueria formaren part del corregiment de Manresa.

Creació de la comarca

Tradicionalment, alguns habitants del Moianès havien desitjat que se’ls considerés comarca administrativa, amb capital a Moià. Però el Moianès no va rebre aquest rang ni en la divisió comarcal de 1936, ni en les reformes posteriors de 1988 i 1991. Ni en el 2001.

En el curs dels anys 2003, 2004 i 2005, els plens dels ajuntaments de nou municipis van ratificar la demanda de crear aquesta comarca, però el de Santa Maria d’Oló, en una consulta popular va optar per continuar al Bages . També recentment, aquests municipis han demanat que la nova comarca pertanyi a la Catalunya central. El Govern va iniciar els tràmits necessaris per a fer-ho realitat. Inicialment, es confiava que el procés pogués finalitzar a mitjan 2011.  Però com que “las cosas de palacio van despacio”, el 22 de març del 2015 es va dur a terme una consulta no vinculant per determinar la creació de la 42a comarca de Catalunya. La pregunta formulada fou “Vol que els municipis de Calders, Castellcir, Castellterçol, Collsuspina, Granera, L’Estany, Moià, Monistrol de Calders, Santa Maria d’Oló i Sant Quirze de Safaja formin part de la nova comarca del Moianès?”. El resultat fou del 80,6% de vots a favor de crear la nova comarca, un 16,34% de vots en contra, un 1,82% de vots en blanc i un 1,24% de vots nuls. La participació total va ser del 47,38%, el que significa que han votat 5.146 de les 10.861 persones censades amb dret a vot.

La Comarca va ser aprovada el 15 d’abril de 2015 pel Parlament de Catalunya, amb 17 abstencions del PP i 7 vots en contra de Ciutadans.

Els deu municipis que constitueixen la comarca apareixen ja documentats a la fi del segle IX i al X.

Geografia:

El Moianès està situada a la zona més elevada de l’altiplà central català. La seva capital és Moià.

Limita al nord amb el Bages i Osona, a l’est amb Osona, a l’oest amb el Bages i al sud amb el Vallès Oriental i el Vallès Occidental.

La majoria de la comarca és part de la Depressió Central, excepte la part més meridional, que ho és de la Serralada Prelitoral.

TRACK DEL RECORREGUT 

(un cop baixat, s’ha de descomprimir)

cliqueu aqui: https://ues.cat/track-moia-calders/

FOTOGRAFIES

Si voleu veure les fotos de la sortida, cliqueu aquí

CANCEL·LADA PER ALERTA DE PLUGES INTENSES.

ES REPROGRAMA PER EL 19-OCTUBRE-2019.

perfil
mapa

Per als viciosos del GP, aqui teniu el track (un cop baixat s’ha de descomprimir).  Track de l’etapa

FOTOS:

Fotos de la sortida: Per veure l’album, cliqueu aqui.

 

 

Resenya de la sortida:

La sortida de Santa Fe – Les Agudes – Turò de l’Home que fem és circular, sent inici i final Santa Fe del Montseny. Està ben senyalitzada i el camí és ben fressat.

Santa Fe és un dels punts més bonics del massís del Montseny i inici de moltes caminades. Una d’elles és la pujada al Turó de l’home i les Agudes que farem avui. A Santa Fe podrem veure les impressionants sequoies californianes, hi ha el pantà de la riera de Santa Fe, que actua com a mirall de l’esplendid paissatge, i el punt d’informació del Parc Natural del Montseny, Can Casades.

El Turó de l’Home és el punt més elevat del massis, amb 1705,8 m., que el situa per sobre dels altres dos cims més representatius, les Agudes (1.705,4 m), per tant amb només 40 cm menys i el Matagalls (1.697,2 m).

L’alçada d’aquests pics i la proximitat al mar, expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny, a manera d’estatges. A la vegada que es guanya en alçada, es reprodueixen les formacions vegetals característiques:

-de la mediterrània a les parts baixes, amb alzinars, suredes i pinedes.

-de la muntanya mitjana plujosa, més amunt, amb alzinar muntanyenc i rouredes.

-d’ambients centreeuropeus per sobre dels 1.000 m amb fagedes i avetoses, les més meridionals d’europa.

-i, fins i tot, vegetals d’ambients subalpins als cims amb matollars i prats culminals.

Cal tenir present també, que com a conseqüència d’aquesta orografia, el nombre de dies amb boira al cim del Turó de l’Home és de 241 de mitjana. A grans trets, els dies de boira de primavera i tardor són sovint dies amb boira durant tot el dia, en canvi a l’estiu es freqüent la formació de boires al migdia que desapareixen al vespre. En els dies o hores despejats s’hi veuen unes vistes de pràcticament tot Catalunya.

En la sortida d’avui passarem per 2 fonts, la de Passavets i la de Briançó, ambdues tenen un doll aigua constant i generós. El camí és majoritàriament dins d’una densa fageda que en aquest moment ja ha tret la fulla a les cotes baixes i està despertant a les cotes més altes, pel que gaudirem d’un color verd tendre que només es pot veure en aquesta època. Hi ha arbres de fins a 150 anys. A la part més alta veurem els vegetals d’ambients subalpins de matollars i prats culminals. Tot baixant atravassarem una avetosa, anomedada l’Aveteda de Passavets, que és el bosc d’avets més important del Montseny. El mes de maig és la millor época  per veure els Narcisos del Montseny que formen grups o extenses catifes. Gaudirem de violetes, brúixols (floreix entre març i maig), el·lebors verds i veurem uns espectaculars boix grèvols d’uns 4 metres d’alçada.

L’Observatori del Turó de l’Home va ser ideat per un soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques,  es van començar a construir l’any 1881. Aquell mateix any l’associació va passar a ser el Centre Excursionista de Catalunya. Dificultats imprevistes van impedir dur-lo a terme i va restar latent fins que un altre soci del Centre Excursionista, Eduard Fontserè, va fer seu el projecte. El Dr. Fontserè era també el director del Servei Meteorològic de Catalunya (1921-1939), entitat que va impulsar extraordinàriament la meteorologia a Catalunya, adquirint un gran prestigi internacional. Per això el Servei Meteorològic de Catalunya era membre de ple dret de l’Organització Meteorològica Internacional (entitat precursora de l’Organització Meteorològica Mundial actual) i participava en iniciatives internacionals per fer avançar la ciència meteorològica i climàtica.

L’Observatori Meteorològic del Turó de l’Home es va inaugurar l’any 1932, a temps per desenvolupar la tasca científica encarregada per l’Any Polar Internacional.

La Guerra Civil va estroncar la iniciativa. El Servei Meteorològic de Catalunya va ser clausurat i tots els seus béns confiscats, si no destruïts o directament robats. L’Observatori va passar a mans del Servicio Meteorológico Nacional, que el desembre de l’any 1940 va reprendre les observacions meteorològiques.

Les últimes observacions manuals de precipitació corresponen al 2001, truncant-se les observacions sistemàtiques de la sèrie termomètrica l’any 2003.

Des de llavors, l’observatori s’ha anat degradant progressivament fins a arribar a l’estat de semiabandonament en el que es troba en l’actualitat.

Per evitar el truncament definitiu de la sèrie meteorològica, el  2010 el Servei Meteorològic de Catalunya va instal·lar una estació meteorològica automàtica. No es va poder situar en el mateix observatori, tal com hauria estat preferible, per la impossibilitat de garantir la seguretat dels aparells automàtics. Per això es va triar el cim proper, el Puig Sesolles, ja dotat d’una tanca perimetral de protecció de la zona central del cim.

L’any 1974 van instal·lar una base militar al Puig Sesolles, hi van obrir una carretera fins al cim que de retruc va facilitar també l’accés a l’observatori del Turó de l’home. L’anomenat Centre Tàctic de Transmissions de l’Exèrcit de Terra va albergar una dotació de més de 50 militars fins a l’any 2001 i va modificar definitivament el perfil del Puig Sesolles amb l’aplanament del cim, el paviment  de més de 3.000m2 i la construcció de l’heliport, la caserna, les edificacions annexes (cantina i biblioteca) i la gran torre de comunicacions. El 1998 el Ministeri de Defensa, va decidir prescindir de la presència permanent del contingent militar i va deixar en desús els edificis militars. Posteriorment van signar un conveni de col·laboració amb la Diputació de Barcelona en el que se li cedia l’ús  perquè la institució gestora del parc realitzés un programa de restauració i millora d’aquest sector. L’any 2001 es va iniciar l’enderroc de la caserna i la majoria de les instal·lacions del complex militar. Posteriorment (entre l’any 2006 i 2008), i en el marc del Conveni de col·laboració entre l’Obra Social ‘La Caixa’ i la Diputació de Barcelona, es van començar els treballs de restauració de l’entorn sota el nom “Pla Director del Turó de l’Home”.

Avui dia, de tota la infraestructura construïda només queda l’antena de comunicacions, actualment en funcionament.

L’any 1970, amb motiu de la mort del Dr. Fontserè, el Centre Excursionista de Catalunya va voler instal·lar una placa commemorativa en record seu a l’Observatori del Turó de l’Home. El fet d’estar escrita en català va resultar un obstacle per a la seva col·locació, fet que no va ser possible fins 15 anys més tard, el novembre de 1995. Des de llavors, els excursionistes que arriben al Turó de l’Home poden llegir la ressenya de la construcció de l’observatori i de la relació del Dr. Fontserè amb el món excursionista.

Per als GPS maníacs. Si voleu baixar el track (GPX) cliqueu aquí.

DESCRIPCIÓ DE LA SORTIDA

 

El sender del 6-4-19 comença a Collformic, es dirigeix, a través del pla de la Calma, als contraforts meridionals del Montseny baixa per la vall de Vallfornès i acaba a Cànoves, tot seguint El Meridià Verd.

Collformic és un port de muntanya situat al municipi del Brull, a 1.142 m d’altitud, a l’extrem nord-oest del Montseny. És partió d’aigües entre les conques del Besòs i La Tordera.

A Collformic, es pren la pista que surt a la dreta del restaurant tot seguint el GR 5, sender dels Miradors, passant pel Pla de la calma. Aquest és un altiplà a la part més occidental del massís del Montseny. La seva àmplia extensió inclou porcions als municipis del Figaró, Tagamanent, Sant Pere de Vilamajor, La Garriga, Cànoves i Samalús. El Pla de la Calma s’uneix amb els altres dos grans conjunts muntanyosos que configuren el massís: la carena del turó de l’Home i de les Agudes i el turó de Matagalls. El terreny és format per roques sedimentàries que resulten de la compactació de sediments acumulats per l’erosió de les muntanyes. En són característics els gresos vermellosos que es poden veure a les construccions de la zona, com l’església del Brull o la torre Roja de Vilamajor.

El Pla de la Calma són grans extensions de prats i landa, una formació arbustiva. Tot i que de forma natural li correspondria està cobert de boscos, la imatge actual correspon a l’explotació tradicional de la ramaderia i l’agricultura.

Ens ha sorprès veure-hi boixos sans. Ja que els boixos que hem vist a la majoria de les sortides, estaven quasi sense fulles. Això és degut a l’eruga del boix, lepidòpter originari d’Àsia, que es va menjant les seves fulles fins a la mort de l’arbre per falta de fotosíntesis. Aquesta eruga apareix a Alemanya el 2007 i travessa els Pirineus el 2014. Actualment està fent estralls a Catalunya.

Quan s’arriba a la carena, al pla de l’Ase Mort, a 1.207 metres d’altitud, es pot gaudir d’unes vistes fantàstiques del Parc Natural del Montseny. Si el dia és clar, també es veuen unes magnífiques vistes del Pirineu, Montserrat, el Massís de Sant Llorenç del Munt, els cingles d’en Bertí, i un llarg etcètera.

Després de deixar a l’esquerra el Cafè, prenem una pista i es comença a baixar fins al pantà de Vallfornés i a Cànoves.

Es passa per la barraca d’en Pito del Molar, és una barraca de pastor d’estructura senzilla, construïda en pedra seca, fusta, branques i terra, seguint la tècnica constructiva de la resta de barraques documentades a la Calma. Aquestes construccions apareixen a tota l’àrea mediterrània i vénen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi: pastoreig, carboneig o desforestació, per donar aixoplug i per magatzem d’eines. S’han datat a Catalunya a partir del s. XVII i XVIII.

En el quilòmetre 7,49 km del recorregut, a 1.247 metres d’altitud, iniciem el descens fins a Cànoves. La pista, a voltes pedregosa, descendeix fent marrades.

Sempre per la pista principal, accedim al mas de Vallfornès (km 13,34, 720 m). Casa del s. XI, meitat fortalesa, meitat casa forestal, reconstruïda l’any 1610 pel senyor de Tagamanent, dels Rocabertí, de la família dels comtes de Peralada. Avui està novament restaurada i convertida en alberg.

Després d’uns revolts, la pista pren la direcció de la riera de Vallfornès (sud-est), que ens acompanya fins a Cànoves.

Just abans d’arribar a la part nord de l’embassament de Vallfornès, deixem una pista a l’esquerra, la que puja a can Cuc i al castanyer monumental homònim: El Castanyer de Can Cuch o Castanyer Gros de la Casa del Bosc, aquest és un arbre monumental situat a l’indret de la Baga d’en Cuc, el qual és l’arbre més gruixut de tot Catalunya amb diferència.

El pantà de Vallforners és un embassament de la riera de Vallforners (conca del riu Besòs), creat per una presa situada al municipi de Cànoves i Samalús, a la comarca del Vallès Oriental. Fou construït entre el 1985 i el 1989 i té com a característica especial el fet que fou el primer pantà de Catalunya la presa del qual està formada per pedra i terra compactada.

A l’aparcament de la presa es deixa la pista principal, passant per sobre del riu per una passarel·la de fusta, es continua seguint el curs de la riera de Vallfornès pel seu marge dret entremig d’arbres de ribera. En trobar l’asfalt se segueix fins a Cànoves.

Per als GPS maníacs.

Si voleu el track de la sortida, cliqueu aquí.

Fotos de la sortida

  1. Fotos de la preparació de la sortida. cliqueu aquí.

  2. Fotos del dia 6-4-2019. Autor Conxita Bastardes. Cliqueu aquí

cartell26012020

ETAPA:  SANT FELIU DE GUIXOLS – TOSSA DE MAR

 

26 GENER 2020                       

Bon día! Dijous vespre l’organització acordà cambiar l’etapa de El Castell à Sant Feliu de Guixols per possible risc de trams malmesos per el temporal.  Avui, ens dirigim a Sant Feliu de Guixols i un cop esmorzats anirem fent camí cap a la Serralada de l’Ardenya.

L’etapa d’avui és ben diferent de les anteriors,  deixarem la costa, anirem per l’interior i ens enfilarem cap a la serralada de l’Ardenya per gaudir de  l’espectacular mirador del Puig Cadiretes. És un territori actualment poc humanitzat. Trobarem vestigis del neolitic, alguna masia abandonada i grans extensions d’alzina surera.

Un cop creuada l’urbanització de  LA CASA NOVA, veurem la FONT DE LA GUILLA , a l’estiu rarament hi raja aigua. Desprès seguirem un camí que és va redreçant progressivament fins al COLL DEL VIDRE. El sender planeja en direcció sud, passa pel “Suro del Duro” i desprès puja tot revoltant per la dreta el Puig de les Cols o Puig Alt.

A pocs metres del COLL DE L’ESCORPI i dins el bosc hi ha el menhir anomenat “Es Terme Gros”

A prop del COLL DE LA CREU D’EN BARRAQUER hi ha CAN CODOLAR (masia fortificada en runes). A uns 15 minuts serem a la ROCA MIQUELA (malmesa per una massiva i indiscriminada extracció), al ser al carener és gaudeix d’una dilatada panoràmica: Llagostera, Cassà de la Selva, massissos de Les Gavarres, el Montseny, Les Guilleries, Rocacorba i al fons el perfil del Pirineu presidit pel Canigó. Aquí deixem El Baix Empordà i entrem a La Selva.

Trobarem la masia fortificada de CABANYES DE MONTAGUT.. Deixarem la pista i pendrem a mà esquerra un sender que revolta el Puig de Montagut.

Desprès de trobarnos amb la carretera (Llagostera-Sant Grau d’Ardenya) i seguirla uns 50 metres deixem a la dreta el MENHIR DE CAN LLACH i arrivem al PLA DE LES PINYAQUES, Per la dreta, nord, un camí porta al Puig Cadiretes en uns 5 minuts, cota màxima de la serralada d’Ardenya amb una esplendida vista i placa conmemorativa d’en Llibert Carulla, un dels promotors del GR 92.

Des del Pla de les Pinyaques el GR segueix recte i inicia la baixada cap a Tossa de Mar.

Passem per BARRAQUES D’EN TORDERA, FONT I MENHIR DE MONTLLOR, aquí podrem gaudir d’una espléndida vista de Tossa.

Trobarem l’ermita de la Mare de Dèu de Gràcia (en runes), l’alzina Suro de la Custodia, Coll del Sastre, sí seguissim el camí de l’esquerra, aniriem a la Cala Pola, el nostre GR segueix per la dreta, cap a l’ESPLANADA DE CAN MARTI. Seguirem una pista de l’esquerra entre campings i la riera de Tossa de Mar i entrem a:

TOSSA DE MAR, vila de La Selva Marítima i és una de les poblacions emblemàtiques de la Costa Brava.

La presència humana ha estat confirmada per els jaciments excavats al massis de Cadiretes, com el Paradolmen de Pedra sobre Altra o el Paradolmen de Garcia, datats entre 2500 i 1800 anys aC. La descoberta de la vil-la romana dels Ametllers, confirmen que l’indret habia estat habitat per els romans, és descobriren uns interessants mossaics, actualment conservats al museu de la vila.

El primer esment de Tossa a l’edat mitjana és del 881, quan en un diploma de l’emperador Carlemany a favor del bisbe Teotari, apareix la forma Tursam. L’any 966 reapareix en un document, on els marmessors del comte de  Miró I de Barcelona fan donació de l’alou de Tossa al Monestir de Ripoll. El 1186 l’abat de Ripoll, Ramon de Berga,  feia erigir el castell de Tossa dit  Mont Guardi.

Com tantes poblacions costaneres sofrí els atacs dels pirates barbarescos i turcs, que han quedat reflectits en la toponimia (cala Morisca, torrent dels Moros). La vila fortificada serví de refugi per als veins de Tossa i per als d’extramurs i forasters. A partir del segle XVI, la pirateria minvà i la població s’expansionà cap al pla.

Cada any és celebra, “La tradició del Pelegrí”, És un vot del poble, que cada 20 de gener (Sant Sebastià), com una prometença dels habitants, recorre 40 kms fins a Santa Coloma de Farners, a càrrec d’un representant del poble, el Pare Pelegrí i de tots els que el vulguin acompanyar. El compliment del vot és confirma l’endemà, quan el Pare Pelegrí torna i és rebut per les autoritats locals.

A començaments del 1950, l’industrial català Alberto Puig Palau, convidà al director de cinema Albert Lewin a visitar la Costa Brava. El cineasta portaba un guió estrambòtic sota el braç, quedà meravellat d’aquelles platges i decideix localitzar-hi els exteriors per la película, “Pandora y el holandés errante”. A l’abril del 1950 tota la parafernàlia de Hollywood és va  trasl-ladar a Tossa. Pandora podía haver estat un rodatge normal, si no si hagués barrejat l’escandol dels amors entre Ava Gardner (parella de Frank Sinatra) i Mario Cabré. A part de la presencia d’Ava Gardner, James Masson i Nigel Patrick nombrosos intellectuals van visitar Tossa. Malgrat tot la película va tenir un curt recorregut comercial (el tema, una barreja de mitologia grega) en aquells anys de “foscor” no va ser entesa a Espanya. Tot i aixis l’abril del 1950 va deixar una forta petja entre la població. El 2001, amb motiu del 50 del rodatge, l’Ajuntament va crear una ruta turística pels escenaris del rodatge.

FOTOS DE LA SORTIDA

Si voleu veure les fotos d’En Jesús Piedrafita, cliqueu aquí

FOTOS DE LA SORTIDA.

Per veure les fotos de la sortida, cliqueu aquí.

ETAPA:  FONTANILLES – BEGUR (SA TUNA)

24 NOVEMBRE 2019

Bon día, esmorzarem a l’entrada de La Bisbal i desprès l’autocar ens portarà fins a Pals, on ens quedarem el grup de l’opció curta, farem un recorregut cultural per la població tot anant a cercar el GR 92. El grup de l’opció llarga seguirant en autocar fins a FONTANILLES. L’etapa és molt interior i els primers kilòmetres amb poc desnivell, és a partir de Pals, que anirem a cercar la costa, primer per la platja de Pals i seguirem per  damunt de penyasegats tot resseguint cales.

Som al BAIX EMPORDÀ: és una de les comarques en que va quedar dividit l’Empordà el 1936, la capital n’és : La Bisbal.

FONTANILLES:, el terme municipal té uns 9 Kms i està a 29 m. d’altitud. Límita al Est amb Pals, al sud amb Palau-Sator. Te agregat el nucli de Llabià i regat pel Daró. Té un castell del segle XI i l’esglèsia de Sant Martí del segle XII.

PALAU- SATOR:

El terme municipal aplega els petits pobles de Fontclara, Sant Julià de Boada i Sant Feliu de Boada, juntament amb el veïnat de Pantaleu. El municipi és troba emplaçat al bell mig de la rica plana al-luvial de la dreta del Daró. Com altres pobles de la rodalia, els conjunts arquitectònics del seus núclis son d’extraordinari interès històric. Encara hi podem observar restes de muralles i defenses. L’accés al núcli medieval és fa per la torre de les Hores, d’on surt el carrer del Portal, que porta fins el Castell , al cor del poble.

Entre d’altres llocs d’interés destacarem; l’esgèsia parroquial de Sant Pere dels segles XII i XIII, el monestir de Fontclara del segle XI, l’esgèsia mossàrab de Sant Julià de Palau-sator documentada del 934.

PALS:

El nom de la vila prové de “palus”, que vol dir aiguamoll. És refereix a les zones humides properes i forma part del parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Ter. Pals és un conjunt monumental històric molt antic format per el castell , la vila i les muralles. El castell s’anomenava “Castellarom Montis Asperu” que vol dir Mont-aspre. Documentat l’any 889 amb el nom de Mont-Aspre, quan el rei Odó I de França va fer-li una donació. A finals del segle X fou propietat de la familia del cavaller: Gaufred Vidal. Arran de les guerres de remences i la guerra civil catalana contra Joan II, el castell va quedar molt malmés i el monarca va permetre reaprofitar les seves pedres per reconstruïr l’esglèsia de Sant Pere i les muralles de la vila. Nomès és va conservar la torre circular, coneguda avui com la Torre de les Hores.

L’historiador d’Arenys de Mar, Jordi Bilbeny, fundador de la Nova Història, afirma que Cristòfol Colón era en realitat un noble català i que va salpar de la platja de Pals i no de Palos de la Frontera en el seu primer viatge en el qual se l’ atribueix el descobriment d’Amèrica.

Deixem enrera arrosars, els Masos de Pals, el Mas de Tomasi i ens anirem apropant a la platja de Pals.

L’actual platja de Pals,  antigament se l’anomenava el “Grau·, que significa port. El paisatge de costa que contenplem ara no és el mateix de segles anteriors. On ara hi ha plantacions d’arròs i pins, abans hi havia aiguamolls i segons els mapes l’antic Ter, desembocaba a Pals.

Bordejant la costa entrem en terres de Begur. Punta Espinuda, és una plataforma rocosa natural d’uns 60 m de llarg i de 15 d’amplada, que separa les platges del Racó i Illa Roja. Éxcelent mirador vers la llarga i daurada línea de costa que arriba fins l’Estartit i les muntanyes del Montgrí.

Seguint per el camí de Ronda arrivarem a la Platja de Sa Riera, és la cala més gran del municipi i li deu el seu nom al curs d’aigüa que la travessa. Punta de la Creu, Cap des Forn, Faraió de sa Cala,

Cap sa Sal, ocupat per un hotel de luxe, inaugurat el juliol del 1963, situat al inici de la Reserva marina de Ses Negres. Ja fa temps que ha deixat de ser el glamouros hotel on s’hi va hostatjar, Rock Hudson, la Carmen “collares”, Soraya, etc. Degut a les perdues, el van reconvertir en apartaments.

I les cales d’Aiguafreda i   I Sa Tuna, on acabarem el recorregut d’avui.

FOTOGRAFIES

Si voleu veure les fotos de la sortida, cliqueu aquí

caiaques-roses

ETAPA: CADAQUÉS – ROSES

 

12 OCTUBRE 2019

Avui comencem nova temporada que iniciem amb aquesta sortida de cap de setmana. Un cop arribats a Cadaqués anirem a cercar el Sender de la Mediterrània que segueix la costa. A Roses, l’autocar ens recollirà per apropar-nos a l’alberg d’Empúries on descansarem.

 

CADAQUÉS;

Durant molts segles va ser un dels indrets més isolats del país. La carretera es construí entrat el segle XX.

 

Sortirem de la vila seguint la riba Nemesi Llorens. És una etapa molt variada, durant la qual destacarem el sud de la península de Cap de Creus. Resseguint cales i puntes com: Cala Jóncols, Cap de Norfeu, Punta de la Ferrera, Cala Montjoi, Cala Rostella, Cap Blanc, Cala Murtra, Cala del Lledó, Punta Falconera, Punta de la Murtra i Port de Reig.

 

Entrarem en zona d’urbanitzada per L’Almadrava, que gaudeix de platges com

Platja Canyelles Grosses (o Almadrava), Platja de Canyelles Petites. Avancem cap a l’oest per un tram de litoral conegut com a cosa Roja.

Abans d’arribar al port de Roses, passarem pel Far de Roses,  damunt seu s’alcen les restes de l’imponent castell de la Trinitat, construït per ordre de Carles I l’any 1544.

 

ROSES:

És un municipi de l’Alt Empordà que ocupa la meitat sud de la península del Cap de Creus. Centre turístic amb urbanitzacions. És un lloc atractiu.

Acusa la freqüent acció de la tramuntana i és assatjat per la mar. La costa del municipi, inclou una llarga platja de sorra, a la façana marítima de la població.

L’àrea que ocupa, té vestigis d’ocupació humana des del Neolític. Escampats pel terme hi ha molts monuments megalítics. No obstant aixó, la població té el seu origen en la colònia grega de Rhode, fundada pels massaliotes.

Des de l’edat mitjana fins a l’extinció de les senyories feudals, va ser part del comptat d’Empúries.

A causa de l’importància econòmica i estratègica, el lloc fou fortificat el 1402 per protegir-se dels pirates i de les invasions dels francesos.

 

EMPÚRIES:

Antiga colònia grega fundada pels Foceus cap al segle VI aC, i posteriorment romana. De l’època romana en destaquem la Domus amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula, el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria, i les tavernes o botigues.

FOTOGRAFIES

Si voleu veure les fotos de la sortida, cliqueu aquí.

FOTOS

Per veure les fotos d’En Jesús Piedrafita, feu click aqui.

Les fotos de la sortida les podeu veure si cliqueu aquí

FOTOS

Les fotos de la sortida les podeu veure si cliqueu aquí

Fotos:

Podeu veure les fotos de la sortida, d’en Jesús Piedrafia. Cliqueu aquí

No s'ha trobat cap entrada.